Cada cop que sento a parlar de l'amor, després d'atrocitats com l'atemptat jihadista de Barcelona, com a la solució dels problemes del món tinc la mateixa sensació: estam absolutament perduts i desorientats, i llençam aquesta proclama en l'aire perquè ens tranquil·litza una estona.

Com deia Sigmund Freud la medicina encara no ha trobat cap medicament més tranquil·litzador que unes paraules bondadoses, però amb això no es soluciona res.

Amor a què? Amor a qui? Si com es diu, no es pot estimar allò que no coneixem, com podem estimar allò que ens fa por? O a qui creim o demostra que ens odia?

L'amor és una inclinació o afecció envers una persona, o una adhesió intensa i desinteressada a una cosa o a uns principis. És per tant un sentiment intens que només es pot concentrar en unes poques persones i/o coses i que exigeix constància i dedicació. No es pot anar llençant en l'aire com si fossin llavors i pensar que es multiplicarà i s'escamparà per si mateix.

Facem tots un poc d'introspecció i siguem sincers. De veres estimam tant i a tanta gent? Jo dec ser un gasiu amorós perquè l'amor el reservo per a un molt reduït àmbit i cercle social... Ho sento, sóc incapaç d'estimar tothom, i tinc seriosos dubtes que tothom m'estimi a mi.

Deixem-nos de banalitzacions de l'amor i comencem a picar pedra en la recuperació dels valors que vertaderament ens poden treure de l'obscuritat i que haurien de ser universals: coneixement, educació, justícia, igualtat, fraternitat, llibertat, tolerància, respecte... i trenquem d'una vegada amb creences i supersticions sense fonament que no ens deixen avançar.