Durant una estada a Estrasburg vaig descobrir l'amplíssima implantació en aquella ciutat alsaciana de les xarxes de tramvia i de carrils bici. Em van venir al cap unes declaracions de l'alcalde Joan Clos, on la destacava com un exemple a seguir a Barcelona. Clos va ser precursor de totes dues opcions de mobilitat i els seus successors han continuat ampliant la xarxa de carrils bici a la ciutat. És bo tenir referents com Strasbourg, Amsterdam o Copenhague per fer de Barcelona una ciutat més agradable i sostenible, inclús amb més carrils bici, però l'execució d'aquest model de mobilitat no ha d'estar renyida amb la coherència, la seguretat i la salut; i no pot ser essencialment una cursa per assolir els mateixos quilòmetres de carril bici que ja tenen altres ciutats europees.

Any rere any, em sorprén la constant imposició de carrils bici a la ciutat. Incoherents alguns pels carrers on es situen, sense ciclistes abans i després d'haver-se creat. Insegurs a desenes de cruïlles tant per ciclistes, com per automobilistes i vianants. Enemics del més saludable per l'exigent desnivell d'alguns recorreguts, un d'aquests carrils, a l'Avinguda de Vallcarca, ratlla l'ultra esport urbà, i s'ha creat des de la cruïlla amb el carrer d'Esteve Terradas fins a arribar a la ronda de Dalt. Fa pocs dies un elevat nombre de tècnics observaven el nou traçat. Em va quedar el dubte si eren municipals o de la Unió Ciclista Internacional determinant la categoria de muntanya d'aquest tram dins una futura cursa ciclista. Anys després d'haver desaparegut l'escalada ciclista a Montjuïc, qui sap si aviat tindrem una nova prova al calendari ciclista, l'escalada de Vallcarca.