A diferència d'Espanya, França és un país ric i amb gran capacitat de seducció, i és per ­això que quan Espanya vol imitar el model centralista francès no se'n surt amb Catalunya. Probablement esdevindrem independents i ho serem més per les ficades de pota de l'unionisme que per mèrits dels independentistes.

La necessitat d'un exèrcit ­propi i eficient és òbvia però ­inassumible econòmicament. Així doncs, contemplem una tercera via: formar part de França seria una situació win-win. Òbviament ja no parlaríem català, però, tenint en compte que quan parlem massacrem alegrement el nostre idioma, això no hauria de ser cap impediment. També perdrem moltes competències, però els oracles de la po­lítica espanyola (Losantos, Aznar i González) ens tenen reservat un destí semblant.

El peix gran acostuma a engolir el petit. Haurem de triar si volem pertànyer a França, un país avançat, o a Espanya, un país on molts ciutadans defensen la figura del Caudillo. La independència de Catalunya és una idea noble, però sense força de dissuasió no és ­realista tenint els veïns que tenim. El pragmatisme s'imposa.