La Crida de Puigdemont ha comparat l'exili de l'expresident i dels seus consellers amb la fugida de milers de republicans a primers del 1939 cap a França, amb neu fins els genolls travessant els Pirineus, amb un destí incert que va acabar amb aquella pobra gent amb més patiment i més misèria als camps de concentració que ja els esperaven i que, per a molts, seria el seu últim domicili.

Aquesta comparació, a mi personalment, m'ha fet recordar les fotos d'aquella desfeta, que la gent gran tenim a la memòria col·lectiva. Puc entendre que aquesta lamentable comparació sigui feta per aixecar els ànims i fer publicitat d'aquest partit, però, la veritat és que ha estat, sincerament, molt desafortunada. No té punt de comparació aquella epopeia amb dones i quitxalla amb el viatge de Puigdemont i els seus cap a Bèlgica en uns bons cotxes o fins i tot per via aèria, amb diners a la butxaca i cap a un bon hotel.

Voldria que al meu país hi hagués més sensibilitat per aquests records, que es fos més sensible a aquests fets de fa vuitanta anys, i que no es fes servir la Història de manera tan partidista i sense massa respecte per la veritat. Els hi devem, tots plegats, a aquella gent que van decidir fugir d'un gran drama col·lectiu i se'n van trobar, sense voler-ho, un de pitjor.

Que quedi clar que amb aquesta comparació no vull, de cap manera, minimitzar l'exili de Puigdemont i els seus, però sí denunciar la utilització d'aquesta diàspora del 39 que no té res a veure amb la situació dels exiliats al cor d'Europa.