Diuen que la bellesa rau a l’interior, però solem cultivar-la partint de l’exterior. Acceptar el marciment de la nostra visibilitat ens resulta més difícil que asumir la decadència d’uns valors que potser el vent s’endurà, subjugats per l’encís d’una brunor epidérmica, d’un imecable septe com a repte, d’uns pits protagonistas, d’uns llavis carnosos –i carnals-, d’una capil·laritat frondosa o d’un tors xocolater. Frisem per un elixir que mai será etern i no sempre será jove i per una maduresa crònica més verda que madura.
Entretots
Obviem que envellir és la simple suma d’anys i créixer és la successió enriquidora d’experiències, gaudides des de l’harmonia entre el cosmos intern i el caos extern. Una imatge artificial es converteix en miratge i qui és carn de bisturí, cosmética, gimnàs o colrament no és producte de l’esperit de superació, sinó víctima de l’autoengany i la insatisfacció. Si volem despertar el nostre floriment existencial, val més compartir el cos que batega que competir amb un cos de mantega.