Ja és hora que el Govern de Salvador Illa tiri endavant la seva promesa d’elaborar el Pacte Nacional per la Llengua en què, al meu entendre, s’hi haurien d’encabir dos aspectes cabdals. El primer, bastir les grans línies mestres pel que fa al foment del coneixement i l’ús social del català en àmbits tan fonamentals, entre d’altres, com la immigració, els joves, les plataformes i les xarxes socials, o bé el món de l’empresa i el comerç, fent, però, alhora revisió de tot allò que no ha anat prou bé.

D’una banda, supressió de les polèmiques multes lingüístiques, principalment a les petites empreses, perquè més que fomentar, desincentiven l’ús de la llengua pel seu aspecte "repressiu"; i de l’altra, combatre amb mesures intel.ligents la precària situació del català a la justícia i al cinema.

Sembla que en el món del cinema ningú dels seus responsables se’n recordi d’aquella sentència del TC de 2017 que fixava el doblatge al català d'un mínim del 25% de les pel.lícules, atès que a dia d'avui trobar pel.lícules doblades al català a la cartellera ha esdevingut gairebé una missió impossible.  

Per altra banda, la imperiosa necessitat que els acords als quals s’arribi a l’esmentat pacte siguin subscrits de forma unànime per la pràctica totalitat de tots els partits polítics, inclòs el PP, tal com així ha manifestat en diverses ocasions el propi president Illa; de tal manera que les reivindicacions al voltant de la llengua tinguin un caire unitari i transversal, és a dir, que comptin amb l’aval de tots els partits polítics i no formin part, per tant, de l’estratègia negociadora d’una determinada força política a l’hora de buscar l’obtenció de millores per al català a canvi del seu vot favorable, posem per cas, una investidura o uns pressupostos.

Seria, sense dubte, una bona manera per despolititzar la llengua i de desterrar-ne el seu ús polític partidista.