Visc a Begur, un poble que a l’hivern respira calma, silenci i tranquil·litat. Fora de temporada, hi ha carrers buits, botigues tancades i un ritme pausat. Però amb l’arribada de l’estiu, tot canvia. El turisme ho desborda tot, hi ha més cotxes que veïns, i els carrers s’omplen de pressa, soroll i molta cua.

Jo visc tot l’any a Begur, i gaudeixo molt de la tranquil·litat que es respira al poble durant els mesos de temporada baixa, passeigs pel poble i pel bosc amb màxima tranquil·litat, reserva als restaurants sense cap mena d’impediment. Però arriba una època de l’any en què el poble pateix una transformació, l’oferta comercial s’adapta al visitant, els preus pugen, i la vida quotidiana es veu afectada.

No es tracta de negar el valor econòmic al turisme, sinó de recordar a totes aquestes persones que darrere de cada paisatge bonic del meu poble hi ha altres persones que han de patir les conseqüències de la seva visita. Cal que trobem un equilibri que no converteixi els pobles en decorats de temporada i on el dret de viure no quedi desplaçat pel dret a visitar.