Na Rosa March, en nom propi i de diversos ramaders, va publicar una carta expressant el sentiment de maltractament per part de l'Administració davant dels atacs del llop a Rupit i Pruit. Entenc profundament la preocupació dels ramaders per les pèrdues i les dificultats administratives, però cal situar el debat en un context més ampli.

La presència del llop no és només responsabilitat de l'Administració, sinó de tota la societat. El llop, com altres grans depredadors, forma part de la realitat ecològica i històrica de la península Ibèrica. El seu retorn a zones d'on havia desaparegut indica una recuperació d'ecosistemes més sans i equilibrats, i el seu paper com a regulador de la fauna salvatge beneficia el territori.

La convivència entre ramaderia i llop és possible i està demostrada a moltes zones d'Europa, gràcies a mesures preventives eficaces com gossos de guarda, tancats nocturns, pastors elèctrics i vigilància activa. Tot i que requereixen inversió i adaptació, aquestes mesures funcionen si s'acompanyen de formació i suport tècnic i econòmic real, no només indemnitzacions.

No hem de simplificar el problema limitant-nos a pagar danys, ja que això perpetua la situació. Cal exigir a l'Administració més recursos i agilitat, però també un acompanyament actiu a la prevenció. La responsabilitat és compartida entre institucions, ramaders i la societat que vol conservar la biodiversitat.

La UE ofereix fons per a prevenció, però aprofitar-los requereix organització, col·laboració i voluntat entre ramaders, administració i experts, centrant-se en formació, assessorament i innovació per compatibilitzar la ramaderia amb la presència del llop.

La queixa és legítima, però la solució passa per sumar esforços, innovar i adaptar-s'hi. El futur de la ramaderia extensiva depèn de la convivència amb la natura, no pas de l'enfrontament, sempre amb respecte i voluntat de diàleg.