El conflicte lingüístic a Catalunya se sol enfocar des d'un prisma estrictament ideològic en què subjau una confrontació identitària endèmica. Però més enllà de consideracions idiosincràtiques, aquest antagonisme pot concebre's també en clau ètica-jurídica. Perquè si bé és legítim exigir als nouvinguts castellans l'ús del català, ells, alhora, tenen el dret legal (no sé si moral) de negar-se a parlar-lo, donada la legalitat del castellà a casa nostra.

Perdonin l'aparent galimaties semàntic, però el que realment vull pensar es que la preeminència del català es més qüestió de pertinaç militància activa que no pas de debats nacionalistes segurament estèrils. Llegir, escoltar i parlar la nostra llengua sistemàticament (llevat d'excepcions inevitables) es millor opció que batallar amb ments juràssiques que encara creuen que el català es un dialecte que no val la pena entendre.

La convivència idiomàtica només serà possible quan el conjunt de la ciutadania interioritzi que el bilingüisme no només es enriquiment cultural i social, sinó que també cognitiu. I per a això cal fermesa, però també una mica de tolerància, fins i tot vers els més intolerants. Perquè com sàviament asseverà Confuci: "Allò que no vulguis que els altres et facin a tu, no ho facis tu als altres".