Eduardo Bravo: «En el peronisme hi conviu allò més intel·ligent amb allò més salvatge»

-Digui’m, ¿per què li resulta tan fascinant el peronisme? -Abans de res, per la seva complexitat. El peronisme és un moviment que difícilment s’entén fora del context sociopolític argentí, i des de fora resulta fascinant per com d’hermètic i difícil d’entendre és. També perquè és un moviment que no està desfasat, que no està acabat, que va començar el 1945 i en el dia d’avui continua vigent, aixecant passions i odis a l’Argentina. És un moviment que ha sabut sobreviure al líder i adaptar-se a les necessitats del país en cada moment. I per descomptat, per les seves contradiccions, les seves milers de contradiccions. -¿Per exemple? -Bé, sense anar més lluny, el peronisme acull a l’interior coses tan impossibles de conciliar com un peronisme d’ultradreta, de dreta, moderat, d’esquerres i d’esquerra revolucionària. I tots són peronistes, i tots han de mostrar lleialtat al líder i estimar-se com a militants. Ja sap: la sisena veritat del peronisme és que per a un peronista no hi ha res millor que un altre peronista. És un moviment que té grans figures, com Evita i Perón, i que té dolents dolentíssims com López Rega i tota la part del sindicalisme més reaccionari. La fascinació està en aquesta complexitat: el peronisme no és una cosa fàcil d’explicar. -Peronisme «màgic» ... Com el realisme màgic però en peronista. -Recórrer a «peronisme màgic» va ser una cosa intencionada, és veritat. També hauria pogut posar «peronisme esotèric», però «màgic» obria tot aquest camp. Però a més, sí que hi ha un vincle amb el Carib màgic: López Rega, un dels homes que més va influir sobre Perón i sobre Isabelita, i que ve a ser el màxim representant del peronisme esotèric, era iniciat en màgies caribenyes, màgies de Cuba i del Brasil. -Un mag a la cort. Això sí que sona exòtic. -És veritat que xoca vincular un moviment polític a la màgia, o a l’esoterisme, però se’ns oblida que des de temps immemorials la política ha estat molt vinculada a la màgia. Els cèsars recorrien als àugurs per saber si era bo o no prendre determinades decisions, o començar una guerra, per exemple, i més recentment, als anys 30, el vident Hanussen va marcar el Berlín del nazisme. Reagan tenia una vident i Jordi Pujol va tenir una bruixa. Són coses que semblen delirants perquè envernissem la política amb un halo de respectabilitat, però després el polític no deixa de ser humà, i com a humà és imperfecte i pateix d’aquestes inseguretats i aquestes pors que tenim tots com a individus. -Em va cridar l’atenció la presència de tant cadàver exhumat, robat, transportat, guardat en entresolats, mutilat, maltractat... Fan de tot amb els cadàvers. ¿Què li passa al peronisme amb els cossos dels morts? -És una cosa ambivalent, una barreja entre no respectar gens els cadàvers i respectar-los molt. D’una banda hi ha un ús venjatiu: fer-te amb un element tan simbòlic com és un cadàver diguem que et dona poder sobre el teu contrincant. D’altra banda, hi ha un element de fascinació pel cos que està molt vinculat amb el culte al líder. Al cap i a la fi, el fet que a Evita se l’embalsami és el punt final de la consideració que va tenir com a ésser sobrenatural, i en el cas de Perón, igual. No s’explica al llibre, però el cadàver de Perón va ser mutilat posteriorment també. Així que sí, hi ha una relació estranya amb els cadàvers. En el peronisme, al cap i a la fi, hi pot conviure allò més intel·ligent amb allò més atàvic, allò més salvatge, com anar a un cementiri i robar un cos en estat de descomposició. -Ha arribat a saber molt d’Almirón. ¿Quina impressió li produeix aquest personatge esmunyedís, que sempre se surt amb la seva? -És una barreja d’espant i de no entendre com és possible que una persona com ell hagi mort innocent, almenys des del punt de vista judicial. I el mateix López Rega. Perquè ni tan sols és una qüestió de la seva capacitat com a persones malvades, crec que és una cosa més sistèmica, i és que ells eren beneficiaris d’un sistema que funcionava per a uns quants. ¡López Rega es va entregar a Miami! Es va entregar perquè ningú, ni la Interpol ni la policia dels Estats Units, sempre tan eficaç, ningú, el va trobar durant dècades. ¿Per què? Perquè ningú el volia trobar. I ningú va trobar Almirón durant anys. ¿Per què? Doncs perquè ningú volia trobar Almirón. I el mateix va passar amb Morales, o amb Rovira, o amb altres dels seus companys a la Triple A. Moren innocents, sense arribar a ser jutjats. No és que fossin més intel·ligents, és que van tenir una cobertura que els va permetre actuar de manera impune i escapar de la justícia. -El franquisme semblava fet a mida per a aquests personatges. Fixi’s en Almirón, un home amb aquest historial convertit en guardaespatlles de Fraga. -Sí, ni tan sols va ser una qüestió d’omissió, va ser una qüestió d’acció. Aquestes persones van jugar amb uns avantatges que la resta dels mortals no tenim. Sense anar més lluny: que Fraga et truqui i sent tu López Rega et digui: «Tens tres dies per abandonar el país», és una cosa que la resta dels mortals mai tindrem. Tot perquè aquestes persones no deixaven de ser col·laboradores dels seus interessos. -¿Quina és la paraula que faria servir per descriure la relació entre el sometent català i la Triple A? ¿Inspirador, potser? -Jo crec que sí que podria ser una espècie d’inspiració. Vull deixar clar, perquè en aquesta onada de revisionisme hi ha gent que acusa directament Perón de la creació de la Triple A, que jo me’n desmarco: crec que Perón no era una persona tan barroera com per posar en marxa una cosa així. Ell era més intel·ligent. En canvi, del que no tinc dubte és que Perón en un moment donat digués «aquí el que cal és un sometent», i que algú, en un moment donat, perquè mai falta aquesta persona entregada i submisa i servil que pensa, «li donarem aquesta satisfacció al líder», digués, «si això és el que vol el líder, l’hi donarem». De totes maneres, m’agradaria anotar que la violència sempre ha sigut molt present en la societat argentina, i el sometent no era una qüestió originalíssima. Els sindicats ja portaven a terme aquest tipus d’acció directa. -Llegint el seu llibre un s’indigna i riu alhora. ¿Es va divertir escrivint-lo? -A mi és que el tema m’encanta, i em sembla que es presta a fer servir el sentit de l’humor. Efectivament, dins de tot allò dramàtic que s’explica al llibre, hi ha coses que també són divertides, o esperpèntiques, que per descomptat no han de rebaixar el dolor i el dramatisme de moltes de les coses que s’expliquen. Per exemple, el robatori del cadàver d’Aramburu no deixa de ser estrambòtic, còmic, però també dramàtic, i alhora, que sigui dramàtic no ens ha de fer oblidar que Aramburu va ser qui va ordenar el bombardeig de la plaça de Maig el 55. El mateix bombardeig de la plaça de Maig no és una cosa divertida, però quan t’expliquen que uns senyors van decidir alliberar la pàtria argentina bombardejant el centre neuràlgic de la capital del país, matant desenes de civils, dius, és que això no entra a cap cap, és delirant. Té un dramatisme portat a tal extrem que es converteix en esperpent.

El més llegit