Del ‘cash’ i altres maneres de pagar

El gradual descens en l’ús de diners en efectiu és una realitat constatada pel Banc d’Espanya. La prova és en els diners que es retiren dels caixers automàtics: 88.000 milions d’euros fins a finals de setembre de l’any passat, davant els 111.000 milions de tot el 2021 i dels 125.000 milions del prepandèmic 2019. El nombre de caixers automàtics també va a la baixa: al tancament del tercer trimestre de l’any passat a Espanya n’hi havia 45.288, la xifra més baixa des del 2002 i gairebé un 30% menys que el 2006, quan es va arribar al màxim des d’inicis de segle. Abans de la pandèmia hi havia 50.500 caixers a Espanya. En paral·lel, segons les mateixes dades, creixen amb força les operacions realitzades amb targetes i el seu import. L’import mitjà del pagament en efectiu és de 22,6 euros i el de targeta, de 38 euros. ¿Crònica d’una mort anunciada? Eloi Noya. Professor d’ESADE i director d’innovació de l’IEF L’ús dels diners en metàl·lic ha descendit en aquests últims anys, accelerat per la pandèmia, i els bitllets i monedes han sigut substituïts en moltes de les nostres compres per una diversitat de mitjans de pagament digitals. Les targetes de dèbit o crèdit, físiques o al mòbil, o a Espanya sistemes com el Bizum, s’han generalitzat i moltes persones es mouen gairebé exclusivament amb aquests mitjans sense portar cap bitllet o monedes a la cartera. Ens preguntem si estem vivint els últims anys dels diners en efectiu. ¿És possible una societat sense diners en metàl·lic? I si ho fos, ¿seria una cosa desitjable? El paper moneda es va crear fa més de mil anys a la Xina, i va continuar a Europa amb la creació de moneda sota la iniciativa privada de comerciants i bancs. Amb el temps, aquestes monedes privades van donar pas a les monedes fiduciàries emeses pels bancs centrals, que es van erigir com les úniques vàlides al ser diners recolzats pels governs. Aquests diners han adoptat la forma digital en les últimes dècades, i han ofert més comoditat als nostres pagaments. Però la tecnologia va més enllà de crear mitjans de pagaments digitals, ja que en els últims anys està plantejant una disrupció total en el sector financer. La qüestió sobre el futur dels diners en efectiu, en realitat, és només un dels aspectes més visibles d’un debat més general, com és el mateix model de sistema financer tal com el coneixem. La tecnologia ha permès, per exemple, que hi hagi empreses que ofereixin solucions de pagaments mitjançant mòbil sense requerir l’obertura d’un compte bancari. A la Xina, l’Índia o en països de l’Àfrica, com Kenya, centenars de milions de persones utilitzen ‘apps’ de companyies tecnològiques com Alipay, Wechat, PayTM o M-Pesa, amb les quals realitzen pagaments i gestionen les finances personals sense necessitat d’un banc. Això ha potenciat la inclusió financera de milions de persones arreu del món, sobretot en països emergents, que no estaven bancaritzades. Avui dia, la penetració de dispositius mòbils supera el 100% a l’Àsia i el 80% a l’Àfrica o Amèrica Llatina, i això és la porta per a la inclusió financera i el progrés econòmic d’aquestes regions. Amb un simple mòbil ja es té accés a un moneder digital amb què rebre i emetre pagaments. Això obre escenaris molt diferents del model actual que coneixem: existència únicament de monedes fiduciàries (dòlar, euro, ien, iuan, etc.) emeses amb el monopoli dels bancs centrals, i l’ús de la banca tradicional com a única via d’entrada per gestionar els nostres estalvis i finances personals. En aquesta última dècada s’apunten canvis d’enorme calat en el model. D’una banda, estan emergint noves formes de moneda que desafien l’statu quo de les monedes fiduciàries. La irrupció del bitcoin el 2009, amb un protocol que permet una cosa semblant a una moneda descentralitzada, sense control de cap autoritat, amb una alta seguretat i programada per limitar la seva oferta monetària, és sens dubte un canvi de paradigma que ha desencadenat altres innovacions de la tecnologia ‘blockchain’ com són els criptoactius i, en especial en l’àmbit monetari, les anomenades ‘stablecoins’ o monedes estables, criptomonedes lligades en general al valor d’una moneda fiduciària. Com a reacció a aquesta creació de noves monedes d’iniciativa privada i no controlades per governs o bancs centrals, sorgeixen els projectes de monedes digitals dels bancs centrals, conegudes per les seves sigles CBDC, i que pretenen ser la rèplica digital de les monedes i bitllets que portem a la cartera. L’euro digital i altres projectes, com l’e-krona sueca o el dòlar digital, estan ja en fase de disseny i debat. La Xina és la més avançada, amb la prova pilot del seu iuan digital als Jocs Olímpics d’Hivern de l’any passat. A Europa, el BCE planteja que l’euro digital convisqui amb l’euro en efectiu, sense arribar a substituir-lo. Totes aquestes noves monedes digitals, siguin CBDC o bé criptoactius com ara el bitcoin o ‘stablecoins’, formaran part de les nostres carteres digitals, que tindrem a disposició com una aplicació més del nostre mòbil. El debat que s’obre aquí és en termes de control i privacitat. L’ús exclusiu de mitjans de pagaments digitals sumat a la possessió d’uns diners també expressats únicament en format digital suscita dubtes sobre el control que poden arribar a exercir les autoritats i la possible desaparició de la privacitat que l’ús dels diners en metàl·lic ens permet. És per això que, tot i que vagin perdent protagonisme, els bitllets i monedes continuaran amb nosaltres i la crònica de la seva mort possiblement tardi molts anys a veure’s publicada. La banca és també víctima de l’edatisme Manel Domínguez. Professor emèrit de Comunicació de la Universitat Abat Oliba CEU. Autor de ‘Sénior, la vida que no cesa’ (Diëresis) La ciència s’ha adonat que l’envelliment és subjecte científic. El realment nou en la investigació, el motiu pel qual existeix una nova passió sobre els sèniors, és que fins al 2010 la investigació sobre l’envelliment no aportava prestigi a la ciència. En l’elit científica, ningú estudiava l’envelliment, no existien programes sobre aquesta matèria. Els esforços se centraven en el càncer o en malalties degeneratives. Sota aquesta realitat vivia l’envelliment de les persones, l’edatisme bancari i la tecnologia emergent en la societat digital. La banca és una altra víctima de la desinformació edadista sobre les necessitats del seu client sènior. El que succeeix amb la banca és una projecció de la societat actual, ja que aquesta es troba a la primera trinxera. Tot i que el ‘Soc gran, no idiota’ de Carlos San Juan va deixar fora de combat l’edatisme bancari. Mentre gairebé un 80% de la població més gran de 55 anys utilitza tecnologies d’ús personal, la resta es manté desconnectada. L’edatisme té conseqüències greus entre les persones grans, s’associa amb més aïllament social i tecnològic, més soledat, més inseguretat financera i menys qualitat de vida, entre altres situacions. L’envelliment es troba orfe i aïllat per un concepte sobrevalorat de la joventut, que també és víctima d’un edatisme prematur. El combat es lliura en un ring miop de com els cervells d’actuació ràpida dels joves s’enfronten als cervells més experimentats dels sèniors. No es busca l’equilibri intergeneracional del coneixement com un èxit de la intel·ligència humana, s’accepta un edatisme social de clixés i estereotips que relega milions de persones en un bàndol i en l’altre. Sota aquest prisma, no envelleixen les persones, sinó les organitzacions empresarials, igual com les institucions amb les seves àrees edatistes de selecció de personal, aliades amb algoritmes insensibles d’alguna plataforma social orientada al món dels negocis i l’ocupació, que eliminen del camp de joc els sèniors i els envien al vestidor de la jubilació per tenir tot just 55 anys. A Espanya es va considerar que amb la política de l’oci turístic mitjançant l’Imserso s’havia complert. Per entendre actuacions de la banca com un model de referència, cal visualitzar el marc en el qual s’ha desenvolupat la societat i en la qual aquesta ha operat, no és un ‘alien’. Ve d’on tots venim: de la revolució industrial del XVIII, el ‘fordisme’, el sistema de producció implantat a principis del segle XX per Henry Ford, i els exercicis del taylorisme, on potser les opcions eren produir o morir. La banca sol ser llesta per no caure de ple en l’edatisme històric i des del màrqueting reputacional està actuant, i firma convenis i mesures amb administracions. Amb horaris de finestreta i atenció de caixa preferent, forma el seu personal per atendre amb sensibilitat el col·lectiu sènior, la paraula clau se centra en l’adjectiu –preferent– amb què pretén comunicar una solució de contingència, d’accés i inclusió de les persones grans. La demografia s’alia amb els sèniors, i ens anuncia que el nombre de persones de 60 anys o més ja supera el de nens de menys de cinc anys. I que, possiblement, l’any 2050 el nombre de sèniors serà superior al d’adolescents de 15 a 24 anys. La banca hauria de saber que, en menys de 20 anys, les persones de menys de 30 anys no seran suficients per respondre als nous reptes que es generaran. És a dir, els nous clients seran sèniors molt eficients, igual que ara, però amb més contundència en la seva relació de negoci i contra les accions edatistes. L’edatisme és una desinformació, una mentida que pretén esborrar la veritat de les edats. Una referència, al complir els 70 anys el DNI d’un sènior espanyol caduca l’1 de gener de 9999, és a dir, d’aquí 7.976 anys. Moltes plataformes i companyies aèries no accepten aquesta data de caducitat; lògic, ¿no? Edatisme administratiu de l’Estat, que amb 70 anys cronològics t’eximeix de compliments, sense validar el talent biològic actiu. És un exemple que no s’adequa a una societat de les edats. La vellesa se segmenta en blocs, de 50 anys a 100 o més, no s’existeix com a grup social sènior, quan les diferències humanes són superiors a les existents entre 0 i 35 anys. L’edatisme té moltes cares. Es filtren a l’epidermis de les persones grans sense protecció i també arriba als joves. L’edat es categoritza, s’utilitza per dividir i generar injustícia social. La banca pot desterrar estereotips de prevalença establerts per l’edat de les persones. El 80% dels sèniors ja combaten l’edatisme en el seu ring tecnològic i les xarxes, i seran més forts.

El més llegit