Gihadistes en el punt de mira: un franctirador contra Estat Islàmic

Al terrat d’un edifici de Kobani, a la regió autònoma de Rojava, l’octubre del 2014. A través del visor del seu Dragunov, Azad Cudi segueix els moviments de dos combatents d’Estat Islàmic, un home gran i un adolescent, a través de les ruïnes de la ciutat. ¿Matarà l’adolescent? Anys després, en les seves memòries de la batalla escriuria: «Vaig saber el que havia de fer. I vaig sentir que m’enfonsava mentalment per la càrrega que suposava». –Havíem de reprimir les nostres emocions –diu ara, per telèfon, amb una veu pausada i reflexiva, des d’algun lloc d’Anglaterra. Havíem de ser mecànics. No pots plorar perquè algú mor o resulta ferit, perquè llavors també et maten a tu. Ens han ensenyat a tenir consideració per cert tipus de persones, avis, nadons, nens, discapacitats, però quan un jove apareix davant teu amb una arma, ja no és la mateixa lògica, ja no pots sentir el que la societat t’ha ensenyat a sentir. ¡Té una arma! Té una arma i et vol matar. Vist amb perspectiva, potser tinc remordiments, però si miro el context... No pots passar per una experiència com aquesta sense sacrificar una part de tu. De família kurda i nascut el 1983 a Sardasht (Iran), a les muntanyes on conflueixen les fronteres de l’Iran, l’Iraq i Turquia, Azad va formar part del grup de 2.000 combatents que entre el setembre del 2014 i el març del 2015 van protagonitzar l’èpica batalla que va expulsar els islamistes de Kobani. El seu nombre: 12.000. Alguns periodistes l’han comparat amb la batalla de Stalingrad. «La derrota que els vam infligir va iniciar el seu enfonsament», explica Azad a ‘Largo alcance’, el relat cru d’aquells sis mesos acabat de publicar a Espanya per Capitán Swing. –Stalingrad va tenir lloc fa molts anys, però crec que hi ha moltes similituds: una batalla en una ciutat finalment destruïda, la importància dels franctiradors, la resistència de la gent. També va ser semblant la dinàmica, el fet que primer els vam contenir i després els vam fer retrocedir, barri per barri, carrer per carrer, porta per porta, fins a expulsar-los de la ciutat. Arribat un punt vam dir ‘si hem de morir aquí, morirem, però no farem ni un pas enrere’. És difícil d’entendre: entendre el que l’ésser humà pot fer en situacions extremes. De vegades miro enrere i penso: ¿realment vam fer això? ¿Vam ser nosaltres? Si no hi has sigut, no s’entén. Va ser una situació extrema de no rendir-se i resistir. Els que estan familiaritzats amb les armes de foc saben del llarg historial del fusell de precisió per a franctiradors Dragunov, dissenyat a la Unió Soviètica el 1963. De la guerra del Vietnam a la de Síria, de l’Afganistan a l’Iraq, de Somàlia a Txetxènia, el Dragunov ha estat on éssers humans s’han dedicat a matar éssers humans. Per les raons que sigui. Al llibre, quan descriu el moment en què finalment abandona el front per afegir-se a tasques administratives, Azad escriu amb eloqüència sobre la seva arma: «Deixava per fi el front i necessitava un moment per assimilar-ho. Vaig netejar el meu Dragunov per última vegada i després vaig pujar al terrat. Em vaig posar l’arma als genolls i la vaig acariciar (...) Respectava aquesta màquina». –La meva arma em va fer la confiança que necessitava per fer el que havia de fer. I no teníem cap altra alternativa que defensar-nos: ells van atacar la nostra terra, la nostra gent, ells ens van atacar a nosaltres, ens van envair, i no teníem cap altra alternativa que defensar-nos amb aquestes armes. Sí, era una qüestió de defensa, però tot i així, tens una arma a les mans que sega vides. És un sentiment estrany: en la mesura que et dona confiança hi estableixes una relació d’amistat, però al final del dia te n’adones que és una amistat amb el diable, amb una màquina bruta que té la capacitat de matar. És un sentiment estrany, repeteixo, estimar una cosa i alhora odiar-la. No sé si això té sentit. Rojava és el nom que va rebre el Kurdistan sirià en la Constitució proclamada de facto en el marc de la guerra civil. L’Azad la descriu com «un exemple de societat pacífica, estable, lliure i justa», i recorda que va ser feminista des del seu origen. Però a la pràctica les seves institucions són fràgils i viuen sota l’amenaça dels països veïns, entre els quals Turquia. Per això, l’Azad lamenta que un cop derrotat Estat Islàmic, la coalició se’n desentengués. –El suport aeri de la coalició va ser essencial. Hauria sigut impossible aturar l’ISIS sense aquest suport. Si haguessin ocupat Kobani haurien tingut fàcil accés a Turquia, i d’aquí a Europa, i això la coalició d’aliats que ens va donar suport ho va entendre perfectament. Els EUA, Europa, Rússia, el Japó, tots van entendre el que estava en joc i tots van aportar per guanyar la batalla. Però quan el cap de l’ISIS va ser abatut tothom es va oblidar de nosaltres. Tenim un ganivet al coll en tot moment i no hi ha comunitat internacional per dir res perquè ara els seus interessos amb Turquia són més importants que la nostra llibertat. La comunitat internacional sempre vetlla pels seus interessos. «Dels nostres 17 franctiradors, 4 estaven malferits, 4 havien embogit i 1, el Servan, era mort. Havíem sobreviscut 8»,escriu l’Azad. La guerra fa embogir, sempre ha sigut així. Allà a dalt, sol a la teulada, deixant passar les hores sense moure’s, mirant sempre pel visor, ¿té més possibilitat d’embogir el franctirador? –Crec que el dolor que et causen les coses que veus en una guerra és tan gran que de vegades la teva petita comprensió de la vida i la mort no és suficient per gestionar-ho, de manera que em sorprendria molt si en una situació així la gent no perdés el cap. La gent perd la raó i embogeix i va al psiquiatre vivint en el més confortable dels estils de vida, en aquesta Europa del confort i el plaer i la vida feliç, així que embogir en una guerra em sembla normal. Però els franctiradors tenen una mentalitat forta, un esperit fort, individualment i com equip: estan acostumats a operar en soledat i tenen un cap prou moblat com per superar les dificultats. Tenen confiança en què són i en què poden fer. De fet, solen ser persones amb una fortalesa superior. –Digui’m: les tres «bales salvadores» que portava a la butxaca per treure’s la vida abans que el capturessin, ¿alguna vegada va arribar a estar a punt d’utilitzar-les? –La veritat és que no, no vaig viure aquest moment, però sí que vaig tenir molts moments que em vaig assegurar que eren a la butxaca, abans de sortir a una operació. Però en cap moment vaig pensar a utilitzar-les.

El més llegit