Ser subjecte sexual i no objecte

No em puc creure que sigui veritat. Feia temps que Julio José Iglesias (fill de Julio Iglesias) no apareixia en la meva vida, però resulta que l’altre dia una companya em va enviar una cosa que em va deixar petrificada. Primer vaig pensar que era una broma però sembla ser que no. Seu que t’ho explico: fa uns dies, aprofitant un esdeveniment d’una marca de joies que es diu Ghost (fantasma, en anglès), ell va sortir acompanyat d’una persona tapada completament amb un tros de roba. La van col·locar al seu costat com van poder, ja que la persona que hi havia sota no podia veure i... ¡sorpresa! ¡Sota hi havia la seva parella, que així va ser presentada en societat! Julio José Iglesias presentando a su novia con una sábana encima como si estuviese revelando un sofá tapizado. Machismo asqueroso entre aplausos y sonrisas.pic.twitter.com/LwMTk4j6Gc — Spanish Revolution (@Spanish_Revo) 19 de noviembre de 2022 A mi em sembla esperpèntic, masclista, grassofòbic i consumista. Explico perquè m’ho sembla. Esperpèntic: tracten la parella de Julio José com si fos un objecte del qual presumir. Masclista: a qui se sol tractar com objectes de desig és a les dones Grassofòbic: evidentment tothom sabia que sota hi havia una noia exuberant i espectacular (i més jove que ell). No sé per què, però a molts homes els agrada un tipus de noia molt concret... ehem, ehem. Consumista: la impressió era que es tractava la noia com si fos una de les joies que presentaven. Un objecte car, bonic i perfecte que es pot comprar i que s’ha d’admirar. Una més per a la col·lecció de parelles d’aquest senyor. Aquests dies he parlat de tot això amb algunes persones del meu entorn i també els ha semblat esperpèntic que un home vulgui fanfarronejar així de la seva parella, com si fos un objecte, una joia per passejar. I també ens hem preguntat com és que una noia es deixa fer una cosa similar. La resposta és complexa però té a veure amb què a les dones ens eduquen per ser objectes de desig i no subjectes de desig. M’explico: eduquem les nenes, les noies i les dones per ser objectes de desig: per agradar a les altres persones i encaixar en uns cànons estètics impossibles i per tenir una personalitat més insegura i dependent de l’opinió de l’altre (sobretot si l’altre és un home). Ens eduquen per complaure sexualment l’home cishetero i no per conèixer el nostre plaer i buscar-lo. Sempre el plaer de l’altre i els desitjos de l’altre han d’anar per davant dels propis. En el terreny sexual i en tots els terrenys. I que l’altre o els altres ens admirin per la nostra bellesa és un dels premis més alts que podem guanyar. Per això, suposo, que Vivi Di Domenico va veure ‘normal’ que la seva parella volgués fardar de nòvia presentant-la així. Volem ser subjectes de desig: volem posar el nostre plaer i els nostres desitjos tan endavant com ho estan els dels homes en aquesta societat. Volem que se’ns prengui seriosament sigui com sigui el nostre cos, la nostra professió i la nostra actitud davant la vida. No volem que se’ns passegi com si fóssim un gosset de fira (i als gossets potser tampoc se’ls hauria de passejar així). Volem que la societat deixi d’opinar sobre el nostre cos i la nostra bellesa des que som petites. Volem que es prioritzi, també, el nostre plaer sexual i les nostres opinions en aquest terreny i en tots els altres. Aquest exemple ens demostra, un cop més, com d’instaurat està el masclisme en el nostre entorn. I una de les coses que m’inquieta bastant és saber si les persones que hi havia allà, en directe en aquest esdeveniment, i que sabien que es presentaria la parella d’aquest senyor d’aquesta manera... M’encantaria saber per què es van quedar a mirar. És més, ¿com pot ser que davant tal situació ridícula i denigrant, en lloc de denunciar-ho es van quedar allà fent l’‘ooooohhhh’ de sorpresa que es va sentir quan van destapar Vivi? Com si fos el nou model de cotxe d’una marca o el nou model d’iPhone. Deixeu-me aprofitar aquest espai per reivindicar-nos com a subjectes sexuals que tenim dret a conèixer-nos, a decidir per nosaltres mateixes, a disfrutar del nostre cos, sigui com sigui, a descobrir el nostre plaer i deixar d’aprendre una sexualitat centrada en l’home cisheterosexual. És tan absurd com necessari reivindicar, a finals del 2022, totes aquestes coses. Però encara hi ha qui diu que és una tonteria que ens enfadem quan passen coses com aquestes. Que no hi havia mala intenció. Que és una manera com qualsevol altra de presentar la teva parella en societat. Doncs no, no és una manera com qualsevol altra. Això implica convertir en objecte de desig una persona que es mereix que la valorin per moltes coses i no només com si fos un trofeu bonic.

El més llegit