Olga Merino: «Ser corresponsal a Rússia va ser l’aventura de la meva vida»

La invasió russa d’Ucraïna entra en una nova fase amb l’arribada de l’anomenat ‘general Hivern’. Terra convertida en llot, tempestes de neu que impedeixen avançar fàcilment i temperatures descendint fins al punt de congelació. I la població ucraïnesa, desproveïda, sense llum, ni aigua potable ni calefacció. «Se’m fa molt difícil parlar de la guerra, és molt trist», va explicar ahir Olga Merino, periodista i excorresponsal a Moscou d’EL PERIÓDICO, en una trobada amb la comunitat de lectors del diari organitzada a la llibreria Nollegiu, del Clot, a Barcelona. Envoltada de llibres, Merino va presentar els seus, en una xerrada amb Leticia Blanco, cap de cultura del diari, oberta a la participació dels assistents. Va començar per ‘Cinco inviernos’, que després de quatre novel·les pures la retornen al periodisme en un viatge tres dècades enrere, després de rellegir les set llibretes que condensen la seva experiència moscovita. Entre 1993 i 1998. «Em vaig decidir durant la pandèmia i em va semblar bon moment al coincidir també amb el 30è aniversari de la dissolució de la Unió Soviètica. Sabia que tenia material, però pensava que acabaria fent un ‘assaiget’, no aquesta crònica tan personal», va confessar. «A l’escriure novel·la, el treball mental és important: inventar més, pensar en girs, crear personatges... Amb aquest llibre, el treball tècnic és més fàcil perquè parteixo d’unes llibretes ja escrites, però és una cosa molt emocional, perquè han passat 30 anys», va explicar la periodista, que en aquest llibre combina dues veus, la d’aquella jove periodista, idealista i bastant ingènua, i l’actual, molt més serena, sàvia, realista i a estones pessimista. La corresponsalia va arribar gairebé per casualitat, ja que ella tenia pensat exercir com a ploma des d’algun racó de l’Amèrica Llatina. No s’ho va pensar gaire –tampoc li van donar gaire marge, va tenir una setmana per respondre– quan li van dir que hi havia una vacant a la capital russa. No va ser gens fàcil, començant per l’idioma, que ara entén, si bé parla en la seva versió «apatxe», com diu ella, però es va enamorar perdudament del país i de la seva gent, forjada en el patiment, com bé detalla en el seu llibre. És això o «sortir cames ajudeu-me», no hi ha terme mitjà amb Rússia, va sentenciar entre rialles. «Va ser l’aventura de la meva vida», potser l’última, ja que «a partir dels 50» ja no pots fer un «cop de volant» com aquest a la teva existència, va asseverar amb un somriure melancòlic. Ara les seves cròniques són diferents, són columnes, cinc a la setmana, a les pàgines nobles del diari, compartint maqueta amb el director, Albert Sáez. «Tractar l’actualitat m’obliga a baixar al fang, sent molt conscient que no en sé de tot», va dir fent broma aquesta culta escriptora tot terreny, segurament massa exigent amb ella mateixa, fet que explicaria en part que no sigui tan prolífica literàriament com li agradaria (i sobretot com agradaria a la seva legió de seguidors). Des de la distància Ella, que va viure cinc anys en territori rus, que coneix molt bé la idiosincràsia del país, això que denomina «ànima russa», una construcció tan vaga com útil per entendre’ls, mai s’hauria imaginat que al cap de poc temps de publicar ‘Cinco inviernos’ començaria una guerra cruenta que si no es frena aquest hivern entrarà en el seu segon any. «Quan vaig presentar el llibre al febrer ja es parlava d’unes maniobres militars, però ningú pensava que acabarien causant tant dolor», va recordar Merino, que últimament ha optat per saltar-se les pàgines d’internacional del diari i canviar de canal si apareixen imatges al front. «Al principi la guerra m’amoïnava, però ara n’he agafat distància», afegeix la novel·lista, a qui alguna cosa se li remou a l’interior al parlar de la invasió. Afirma que té una mica de «síndrome d’Estocolm» però alhora pot discernir clarament quins són els culpables de tant horror i tant patiment. Merino també va parlar de ‘La forastera’, el llibre que li ha valgut un reconeixement de la Real Academia Española (RAE) i el carinyo de lectores com Isabel Pérez, de 65 anys, present en el cara a cara organitzat pel diari. «És una novel·la molt bonica i molt potent i, com ja li vaig dir, m’encanta especialment la part en què la protagonista rememora la seva relació amb el pintor», va remarcar entusiasmada al finalitzar la trobada aquesta exbibliotecària. Sílvia Altimir va acudir a la llibreria amb la seva mare, Josefina Pons, de 81 anys, amb la intenció d’emportar-se ‘La forastera’ firmada per la seva autora. «Em van recomanar ‘Cinco inviernos’ i l’hi vaig comprar per Sant Jordi. Em fascina el seu vocabulari, tan ric, i sobretot que aconsegueix que et posis a la seva pell de corresponsal», va explicar aquesta veïna de l’Eixample. Des dels 18 anys omplint llibretes. «Jo només sabia que volia escriure i el periodisme ha sigut un vehicle», va confessar Merino, que considera que la seva professió ara és molt diferent però tant o més necessària que llavors. No hi ha dubte. Davant la desinformació, el soroll de les xarxes socials i el perill de les notícies falses, moltes Merinos.

Olga Merino: «Ser corresponsal a Rússia va ser l’aventura de la meva vida»

La periodista i novel·lista rememora els seus cinc anys a Moscou, reviscuts durant la preparació del seu últim llibre, en un Cara a Cara amb la comunitat de lectors d’EL PERIÓDICO

El més llegit