¿Per què molts brasilers no recolzen la seva selecció en aquest Mundial?

La selecció brasilera ha perdut la seva mística. Durant molts anys hem viscut en un país que crèiem que era el «país del futbol», i que tenia la millor selecció del planeta, qualsevol que fos el torneig que disputés. Vam créixer escoltant de la nostra gent gran que el Brasil era pràcticament l’únic país al món en el qual se sabia jugar a futbol, «molt enrere», assenyalaven amb les mans, «però molt enrere, vindrien potser l’Argentina, Itàlia, l’Uruguai... i no molts més». Avui dia, les coses ja no són així. I tinc la sensació que aquesta història ja començava a mostrar les seves falles allà el 1950, quan, en el famós ‘Maracanazo’, l’Uruguai va vèncer una selecció brasilera que simplement no podia concebre una derrota i la va rebre en silenci i sense la capacitat de reaccionar. Diaris, revistes, emissores i tot el país havien despertat aquell dia amb la certesa d’una victòria aclaparadora. L’espant va ser enorme. D’aquella època en blanc i negre (la TV en color només vindria per al Mundial de 1970), en la qual hi ha més història oral que varietat d’imatges registrades que puguin donar compte del que ens diuen que va ser la magnitud del dolor que es va portar al país, recopilem relats de coneguts, disseminats en les famílies. El de l’amic del meu pare, sobre qui va dir «mai l’havia vist plorar fins aquell dia»; de la meva àvia comptant les llàgrimes sinceres i dolgudes sobre el semblant del meu tímid avi, o dels relats dels telenotícies que explicaven com la gent que va haver d’obrir les seves botigues els dies següents ho feia plorant. Molt ha passat des d’aleshores, el més evident és que la tesi dels ancians seguidors brasilers es mostrava equivocada. Al final, si no en sabien al principi, van començar a aprendre, i molt, a jugar amb la pilota països com Xile, Bèlgica, França, la llavors URSS, Espanya, Alemanya. Bé, Alemanya... I això només va passar perquè des del seu principi la idea de la «mística» del futbol brasiler era equivocada. N’hi havia prou amb aprendre el joc. Als que no es rendien a aquesta teoria, una altra dutxa freda vindria el 1982. Aquell any, sí, era impossible no dir que el Brasil era l’amo del ‘jogo bonito’, l’expressió estimada pels locutors i comentaristes. Un podia fins i tot dubtar si no estaven tocats per déus jugadors com Zico, Sócrates, Falcão, Junior o Eder. Però tres gols en l’ànima brasilera marcats per Paolo Rossi van tombar de nou la nostra idea que érem especials. Al final, ¿de què serveix ser el millor, el que juga més maco, visualment i tàcticament, si això tampoc ens garantia la victòria? L’eliminació del Brasil el 1982 va fer malbé el que quedava de la mística del futbol brasiler, es plorava més per una injustícia de vida que per una derrota esportiva. Si som els millors, ¿per què ens fan patir tant a cada estona? Allà, televisat i ja en color, es va poder veure jugadors i seguidors plorant, agafats a companys, nens amagats sota les faldilles de les seves mares, noies amb el maquillatge verd i groc tenyint les seves cares. Tanmateix, ni el 1950 ni el 1982, havíem vist, encara, els greus insults a jugadors, entrenadors i ‘cartolas’ (els presidents de clubs i associacions), ni ‘cancel·lacions’ de ningú, com veuríem en un futur gens llunyà. La desintegració total de la mística brasilera va acabar per enfonsar-se aquella tarda del 2014 a l’estadi del Mineirão, a Belo Horizonte, on vam viure la vergonya més gran de la història del nostre futbol. La sensació que cada vegada que la pilota aterrava als peus d’un jugador alemany seria gol (i en gran part dels casos ho va ser), va provocar una espècie de curt-circuit en la nostra identitat nacional. De sobte, va ser com que ens vam deixar de preocupar. Ah, un més, prendré una cervesa, torno en dos gols, i l’acudit es confirmava així de fàcil. La burla a aquest grup de jugadors, entrenadors, ‘cartolas’ i fins i tot de la presidenta de la República va ser cruel. Des dels ‘mems’ a les malediccions, tot va ser comentat i assenyalat, ¿caldria ser tan individualistes? ¿Caldria passar tant temps a la perruqueria o inventant-se nous tatuatges? ¿No van entrenar? Tot va ser motiu de crítiques mordaces i judicis finals sobre aquells protagonistes. Una condemna filtrada, òbviament, per la revelació de les fortunes que cada un va amassar en els seus clubs europeus, i l’acusació que no havien ‘posat la cama’ en la selecció per no fer-se mal i, amb això, perdre els seus valuosos contractes en clubs gegants d’Europa. Tot això el 2014, en un Brasil ja polaritzat, en crisi, que en els anys següents assistiria a manifestacions, la destitució d’un president i l’elecció del més impresentable de tots els nostres líders. Del 2014 al 2022 es va valorar molt més la idea que la passió incondicional pel futbol es resumís en la relació que cada un tenia amb els seus clubs d’infància, de les seves ciutats, del seu cor. A la selecció el que hi havia, en general, eren mercenaris, que ni tan sols vivien a terra brasiler i que, a més de la vergonya dins del camp, ens avergonyien evadint impostos milionaris en altres països. La derrota de Bolsonaro davant Luis Inácio Lula da Silva va acabar per buidar el gust per vestir la samarreta verda i groga, almenys per a gran part de la població brasilera. I això lamentablement té a veure més amb la política que amb el futbol. Al cap i a la fi, la samarreta de la selecció, així com les ‘vuvuzelas’ i les banderes verdes i grogues que hem estat veient als carrers en les últimes setmanes, van ser ni més ni menys que cooptades. D’un símbol nacional per a tots els brasilers, ara l’uniforme s’ha convertit en la roba de combat dels seguidors de Bolsonaro. Utilitzen verd i groc des dels més moderats fins als més embogits. Precisament els que, fins al dia d’avui, estan davant casernes militars demanant una intervenció de les Forces Armades per canviar inconstitucionalment el resultat de les recents eleccions. Si es tractés tan sols de manifestacions pacífiques, ens lamentaríem pels nostres compatriotes, però un altre esglaó és que vagin, a sobre vestits en verd i groc, a tallar rutes a diverses vies del país, comprometent el proveïment a diverses ciutats, els negocis dels grans i mitjans productors, a més d’exposar-nos a un ridícul internacional gairebé únic. Aquests ciutadans, que s’autodenominen «patriotes» i que es mantenen als carrers més de dues setmanes després de les eleccions, són el nucli dur dels votants bolsonaristes, els que volen la invasió de les corts superiors, la persecució de l’oposició, a més de la resta dels delirants, no creuen en les vacunes, l’escalfament global o fins i tot que la terra és rodona. Que la mística del país cinc vegades campió del món es vegi tacada per aquestes manifestacions delirants és una enorme pena. Els altres brasilers, que també són aficionats al futbol, esperen que la nostra selecció guanyi; és evident, però també més empatia, solidaritat i sentiment d’inclusió, veritables valors dels esports, avui tan apartats per la polarització que viu el país. Si surt campió el Brasil, que tots ho puguin celebrar i no només uns, per altres interessos connectats a una possible victòria.

¿Per què molts brasilers no recolzen la seva selecció en aquest Mundial?

La derrota de Bolsonaro davant Lula da Silva va acabar per buidar el gust per vestir la samarreta verda i groga, almenys per a gran part de la població brasilera

El més llegit