Idolatria literària

Gabo, la construcció d’un heroi colombià

Colòmbia vivia un dels seus anys més negres quan Gabriel García Márquez va ser premiat amb el Nobel de literatura fa 40 anys. El guardó va tenir l’efecte de treure el país de la depressió, cosa que a resultar fonamental per consolidar una idolatria nacional sense igual que es manté fins avui

Una dona fotografia el seu marit davant d’un cartell de Gabo al palau de Belles Arts de Mèxic. / TOMAS BRAVO (REUTERS)

Era Colòmbia i era el 1982, un any negre. Negre rotund, sense pal·liatius. Creixien els atemptats de la guerrilla i especialment de l’M-19, que havia firmat l’atemptat contra el Procurador General de la Nació i l’ocupació de municipis com Almaguer. Les FARC feien el mateix: una emboscada el gener contra una patrulla de la Policia Antinarcòtics (tres policies morts), l’abril una massacre de camperols al nord-est del país (cinc morts), un atac contra l’Exèrcit el juny a San Vicente del Caguán (vuit morts). Colòmbia vivia enmig del foc creuat, d’una guerra interna no declarada, i tot i que no se’n parlava, el narcotràfic ja començava a corrompre les estructures del poder. En aquest clima advers, el president Belisario Betancur va comunicar a la FIFA que el país renunciava a organitzar el Mundial del 86, per al qual l’havien designat seu vuit anys abans. El Mundial: l’esdeveniment que havia de canviar-ho tot, l’esperança, una de les poques il·lusions que li quedaven al país. Colòmbia estava deprimida. Tot era dolent i no hi havia res a celebrar.