Era Colòmbia i era el 1982, un any negre. Negre rotund, sense pal·liatius. Creixien els atemptats de la guerrilla i especialment de l’M-19, que havia firmat l’atemptat contra el Procurador General de la Nació i l’ocupació de municipis com Almaguer. Les FARC feien el mateix: una emboscada el gener contra una patrulla de la Policia Antinarcòtics (tres policies morts), l’abril una massacre de camperols al nord-est del país (cinc morts), un atac contra l’Exèrcit el juny a San Vicente del Caguán (vuit morts). Colòmbia vivia enmig del foc creuat, d’una guerra interna no declarada, i tot i que no se’n parlava, el narcotràfic ja començava a corrompre les estructures del poder. En aquest clima advers, el president Belisario Betancur va comunicar a la FIFA que el país renunciava a organitzar el Mundial del 86, per al qual l’havien designat seu vuit anys abans. El Mundial: l’esdeveniment que havia de canviar-ho tot, l’esperança, una de les poques il·lusions que li quedaven al país. Colòmbia estava deprimida. Tot era dolent i no hi havia res a celebrar.