Diego Golombek: «L’horari és cultura, així que no és qüestió de tornar-se saxons i sopar a les sis»

-Com vostè sabrà, l’horari espanyol és una raresa. Menjar a les dues, sopar a les 10, ficar-se al llit a les dues de la matinada. Com a expert en cronobiologia, ¿què n’opina? -Això és molt poc saludable. Un pot perfectament modificar l’hora del seu rellotge cap a més tard, però un no controla el ritme social: l’endemà l’escola comença aviat, la feina comença aviat, amb la qual cosa necessàriament comprimim les hores de son, i sabem com de fonamental és el son per a la salut. Però, a més, ara ens en anem a dormir amb pantalles que emeten llum en una longitud d’ona que estimula al màxim el rellotge biològic, dient-li: ‘És de dia, no hi ha problema, puc continuar despert’, la qual cosa fa que retardem fins i tot més l’horari i comprimim fins i tot més els horaris de son. Això dona lloc a un fenomen que es diu ‘jet-lag’ social. Tots ens despertem amb l’alarma, que no és precisament el nostre rellotge biològic dient-li al cos: ‘Ara has de despertar-te’. -A Espanya es debat des de fa temps sobre la necessitat d’uns horaris més racionals. ¿Com de difícil és posar d’acord tot un país, és a dir, a milions de persones, perquè canviïn els seus hàbits? -És molt difícil, però és possible. Clarament cal fer-ho d’una manera consensuada i gradual, tenint en compte que hi ha molts interessos en joc. Insisteixo que cal fer-ho lentament, perquè és una cosa tan arrelada culturalment que un no pot venir amb la torxa de la ciència i dir: ‘El que estan fent està tot malament’. Cal elaborar un discurs emocional, un discurs que toqui la fibra de la gent. Tampoc crec que s’hagi que fer una reforma taxativa, no és qüestió de tornar-se saxons i sopar a les sis de la tarda. Com vaig dir, l’horari és part de la cultura, i la cultura és de les coses més riques que té un poble. -Allò de viure en un horari racional té a veure amb mimar les agulles del rellotge biològic, ¿no? Mantenir-lo «sincronitzat», em va semblar llegir a algun lloc. -Sí, miri: nosaltres tenim un trosset de cervell que mesura el temps i li diu al cos quina hora és. És el que anomenem rellotge biològic. Aquest rellotge és d’aproximadament 24 hores, una miqueta més o una miqueta menys depenent de la persona. Quan dic una miqueta parlo de minuts. Imaginem-nos-ho com un rellotge de polsera que es retarda o s’avança uns minuts per dia. Bé, durant uns dies no passa res, però al cap d’un temps estem totalment desfasats, el rellotge marca una hora però per al món és una altra. Si no se sincronitza diàriament, al cap d’un temps està completament dessincronitzat del temps natural. -Suposo que la pregunta és: ¿com se sincronitza? -¿Com es posa en hora? Es posa en hora amb l’ambient, principalment amb la llum. La llum és la nafta del rellotge biològic. I no tota la llum és igual. La llum del matí és el més potent sincronitzador del rellotge biològic, però per a això hem d’estar sincronitzats amb l’horari natural. Si ens despertem molt aviat, a l’hivern, per exemple, i és de nit, el rellotge biològic no se n’adona, llavors no ens sincronitzem adequadament. Si, per contra, ens despertem molt tard, una cosa que passava en la pitjor època de la pandèmia, de sobte no ens exposem a la llum del matí, llavors tampoc ens sincronitzem adequadament. -¿I les conseqüències de no estar sincronitzats? -Les conseqüències puntuals no són greus, però si es torna crònic, el cos se’n ressent. Primer estarem somnolents, per tant el nostre nivell d’alerta serà bastant baix. El nostre estat d’ànim no serà bo, perquè l’estat d’ànim requereix una bona sincronització i una adequada exposició a la llum. Però, com he dit, amb el temps la salut se’n ressentirà. No estar sincronitzats causa trastorns metabòlics, indueix sobrepès i obesitat, modifica els processos cognitius, fins i tot genera problemes a nivell immune i cardiovascular. Estar sincronitzats i respondre a l’horari del nostre rellotge biològic ben sincronitzat amb l’ambient és un sinònim de salut. Salut mental i física. -Canviar d’hora dues vegades a l’any, a la llum del que em diu, no deu ser gaire bo per a la salut. -No. S’està intentant eliminar el canvi horari a tot arreu perquè no hi ha evidència que realment estalviï energia, i sí que no és saludable. Hi ha posicions contradictòries però és una discussió molt rica, i els científics tenim l’obligació d’explicar l’evidència a favor d’una o una altra cosa i aconseguir que es discuteixi àmpliament per arribar a un pacte social beneficiós per a tothom. -¿La solució és quedar-se a l’horari d’hivern? -El que s’ha d’aconseguir és privilegiar l’horari del matí, que a l’hivern un no es desperti tan de nit i no vagi a treballar o a l’escola quan encara és de nit. L’ambient quan un es desplaça a l’escola o a la feina és fonamental per a la sincronització i per a l’estat d’ànim. Aquesta llum ens encén el cervell, i la necessitem. -Estarà tres dies a Espanya. Torna demà a l’Argentina i ha d’enfrontar-se amb el ‘jet-lag’. Em fa pensar en l’IgNobel que va guanyar fa uns anys. El del viagra i els hàmsters. -Sí... Al laboratori vam descobrir que el sildenafil, que és la base de la viagra, també serveix per modificar els horaris del rellotge biològic. Vam demostrar que serveix per tractar el ‘jet-lag’ en hàmsters, i això ens va valer un IgNobel, aquests premis que primer et fan riure i després et fan pensar. Va ser divertit fer-ho, fins i tot vam sortir a Playboy. El sildenafil actua perquè modifica una via de senyalització a les cèl·lules que nosaltres vam descobrir que era necessària per avançar l’horari del rellotge biològic. Ens falta encara la prova clínica. I no és per falta de voluntaris, ¡he!, ¡he!... No és una investigació fàcil de fer amb humans, però en algun moment ho farem. -Canviem de tema. Mirant el mapa dels fusos horaris, ¿què veu un expert com vostè? -Bé, imagini que ve un grup d’extraterrestres a estudiar els costums dels terrícoles i després han de fer un informe quan tornen. La seva conclusió segurament seria la mateixa d’Obèlix: «¡Són bojos, aquests terrícoles!» Perquè les zones horàries són polítiques, no geogràfiques, llavors un veu el mapa i es creuen per tots arreu, hi ha països molt grans que tenen una sola zona horària, com la Xina, països més petits que en tenen més d’una, països que tenen zona horària i mitja... Coses molt estranyes. -O sigui, que molts països no funcionin segons el seu horari natural, ¿no? ¿Té a veure amb això que diu que els fusos són polítics? -La zona horària és política, per descomptat que sí. En alguns casos els països l’utilitzen per diferenciar-se dels veïns, o bé per acostar-se als veïns, o bé per no tenir dos fusos horaris: per no tenir problemes de comunicació, o de comerç, etcètera. És una discussió que, com moltes discussions, no es basen en evidència científica sinó en conveniències, interessos, mites, fins i tot llegendes en alguns casos. -En una entrevista va dir que l’arribada del ferrocarril va donar lloc als primers fusos horaris. ¿Li importaria explicar-m’ho? -És clar. Durant molt de temps els horaris van ser exclusivament locals i, a mesura que un anava travessant el territori, havia d’anar canviant l’hora d’acord al que digués cada estació de tren. Va caldre prendre decisions per establir horaris estandarditzats, perquè si no, no podies saber a quina hora sorties i a quina hora arribaves en un determinat moment. Aquest estàndard van ser els fusos horaris, la qual cosa va ser particularment útil als EUA, un país molt ample. Allà es van establir fa molt de temps els horaris de la costa est, l’horari central i el de la costa oest, i es van establir principalment per l’avenç del ferrocarril.

El més llegit