¿Ensurt o mort? Actualitat, per Patrycia Centeno

Mai he celebrat el Halloween. Potser, ho reconec, perquè aquesta idea que per una nit els esperits dels morts (no dels meus, els de tot desconegut en general) vaguin entre els vius sempre m’ha generat una mica de cangueli. No entendré mai aquest divertiment premeditat i recargolat d’espantar l’altre... Més quan l’actualitat s’obstina últimament (¿sempre?) a donar-nos grans ensurts de mort. ¿Han vist el preu de l’energia, la inflació? Pitjor encara: ¿han vist com ha caigut l’interès per la filosofia, l’(est)ètica i els principis? No sé vostès, però jo pateixo de taquicàrdia des de fa setmanes (mesos). Amb tot, aquesta nit no podia dormir i vaig repassar les notícies... Visualitzar Elon Musk arribar a la seu de Twitter carregat amb un lavabo per rentar-se les mans i readmetre comptes suspesos tan polèmics/nocius com el de Donald Trump seria només un aperitiu. Perquè després, llesta de mi, em va donar per visualitzar un vídeo on Vladímir Putin no només amenaçava amb un possible atac nuclear sinó que a més es permetia fer broma sobre l’assumpte. «Fa quatre anys vostè va dir que tard o d’hora tots acabaríem al paradís. No tenim pressa, ¿veritat?», li va preguntar un presentador televisiu. El president rus va guardar silenci amb posat reflexiu durant uns segons fins que va admetre que ho havia fet expressament (per espantar)... Tanmateix, banalitzar amb una cosa així no va ser el que va provocar el meu pànic. Va ser el seu somriure final. Aquest somriure soviètic segellat tan característic de Putin de mig costat, tan enigmàtic que ningú sap interpretar del tot però que a mi sempre em transmet el mateix: «Puc matar-te...» Pensar en els homes i les seves famílies que han fugit de Rússia per no haver de combatre en una estúpida guerra també m’espanta. No és menys el meu horror a l’intentar imaginar el dolor de les mares dels soldats que no poden escapar i envien a morir matant. Obvio les imatges de la contesa a Ucraïna (els altres conflictes no els veiem perquè ara, i potser mai, són notícia i això també és terrorífic), però només sentir parlar de fosses o escoltar narrar les doloroses històries personals de cada testimoni em descomponen. Els relats de tanta brutalitat humana em provoquen tant pànic que fins i tot el pitjor dels malsons (la idea que un boig premi un botó i tant sofriment creat per la nostra espècie acabi) no em sembla tan dolenta... Em fan por els ninots diabòlics, però també m’angoixa que es passi per alt o es percebi com a casual que Giorgia Meloni esculli vestits d’Armani en blau fosc i gairebé negre per formalitzar el seu càrrec com a primer ministre (no vol que li feminitzin el títol i per semblar més seriosa ha masculinitzat la seva vestimenta; ja saben vostès que la pluralitat i riquesa indumentària de la dona és una frivolitat). La líder de Germans d’Itàlia, que s’ha passat tota la campanya electoral fugint del negre per endolcir el seu missatge i que no l’associessin estèticament amb les camises de Mussolini, va jurar el seu càrrec amb un total ‘black look’ compost per brusa i vestit. Però hem d’estar tranquils i no témer la possibilitat que ressuscitin vells fantasmes del feixisme. Meloni ha assegurat que és demòcrata i els mitjans de comunicació ens intenten treure l’ensurt del cos etiquetant-la ara simplement de «conservadora»... ¡Solucionat! No m’hauria de sobresaltar tant, ho sé. Però és que Rishi Sunak va aterrar a Downing Street i no va esbossar ni un sol somriure en el seu discurs de benvinguda (¿solucionar problemes és incompatible amb resultar amable?). Tampoc l’acompanyava cap dels seus familiars (com sol ser costum amb tots els inquilins del número 10). Alguns analistes han interpretat aquesta posada en escena sòbria i freda del primer ministre conservador com una mostra més que la seva tasca serà professional i no domèstica (o sigui, que no se sap fins a quin punt el multimilionari tindrà en compte les dificultats de cada llar a les seves taules d’Excel). ¡Tot alegria, senyors! A l’Iran, malgrat tot, les dones ens demostren que no s’ha de témer la mort, sinó la falta de llibertat. El pitjor dels espants me’l provoca la descafeïnada reacció dels nostres representants (més els que es diuen feministes) davant la situació iraniana. Aquí a Espanya, l’afonia de la ministra d’Hisenda a tall de nena de l’exorcista causada per la defensa dels Pressupostos de l’Estat també ha sigut molt inquietant... María Jesús Montero es quedava sense veu, però la gran por és que a massa famílies (fins i tot treballant) no els surtin els comptes. Per acontentar Gabriel Rufián, a la socialista se li va escapar alguna cosa sobre la reforma del delicte de sedició i al PP li va faltar temps per retirar-se de les negociacions per renovar el CGPJ (el ‘The Walking Dead’ espanyol). Es coneix que ha sigut Isabel Díaz Ayuso (personatge que en un hospital o residència de gent gran em faria més por que tenir una cita quirúrgica amb Freddy Krueger) la que va ordenar la decisió a Alberto Núñez Feijóo. Però més espant que comprovar que el líder gallec és un titella en mans de la presidenta de la Comunitat de Madrid és descobrir que farà llest Mariano Rajoy. L’origen de ‘1984’ segons Feijóo dona més cangueli que la mateixa obra d’Orwell. Si volen un ensurt dels bons, posin el telenotícies. Si el que desitgen és donar un bon ensurt, aquest Halloween disfressin-se d’actualitat.

El més llegit