La Marxa sobre Roma, l’assalt al poder de Mussolini

La pressió i la violència al carrer dels ‘squadristi’ (comandos d’acció feixistes), el temor de la burgesia que fos possible un Govern d’esquerres, la incapacitat del primer ministre, Luigi Facta, de controlar la situació, la connivència d’una part substancial de l’Exèrcit i la passivitat del monarca davant la mobilització feixista van ser factors concomitants enmig d’una crisi social d’enormes proporcions. L’episodi definitiu que va portar el feixisme a governar va ser la Marxa sobre Roma, organitzada a partir del 22 d’octubre per Mussolini, aleshores membre del parlament, i que entre el 27 i el 29 del mateix mes es va convertir en un autèntic assalt al poder. Com explica amb profusió de detalls Antonio Scurati a ‘M. El hijo del siglo’ (Anagrama, 2022), primer volum de la seva monumental biografia del Duce en tres entregues, el jove exsocialista que era Mussolini va saber treure partit del disgust amb què es va acollir a Itàlia el tracte dispensat al país l’endemà de la victòria en la Primera Guerra Mundial. Una legió d’excombatents empobrits i ofesos enmig d’una crisi social aclaparadora va fer possible a partir de 1919 la multiplicació de la violència feixista al carrer contra adversaris polítics, sindicalistes i ciutadans sense cap militància, però que es van significar contra el desafiament feixista. El diputat socialista Adelmo Nicolai no va fugir d’estudi en el Parlament el novembre de 1920: «Això és fruit de la connivència governativa». Va tenir raó, sens dubte, però a més l’olfacte de Mussolini, un «astut i cínic coneixedor de la psicologia de les masses», en paraules de l’historiador Steven Forti, va ser fonamental per precipitar la fallida institucional. Alhora, el Govern va ser incapaç de reaccionar de manera efectiva, l’elit industrial i agrària va callar i el rei va ser almenys un aliat mut del feixisme, els atropellaments del qual va tolerar. De tal manera que quan Luigi Facta es va presentar a palau el dia 25 d’octubre de 1922 perquè Víctor Manuel III firmés el decret que declarava l’estat de setge, aquest es va negar a cursar-lo. La complicitat de l’Exèrcit en el comportament reial està avui fora de tot dubte. En treballs com ‘La marcia su Roma: 1922’. Mussolini, el bluff, il mito’ (Mursia, 2021), de Claudio Fracassi, i ‘La marcia su Roma’ (Laterza, 2022), de Giulia Albanese, es posa de manifest l’oportunisme del Partit Nacional Feixista per assetjar al poder enmig d’una crisi sense precedents només mig segle després de la unificació italiana. Com afirma Peter Watson, Mussolini va reclamar sempre a crits la revisió del Tractat de Versalles per compensar Itàlia de l’esforç bèl·lic, però el que li va ser realment útil va ser que es mantingués tal com es va firmar: d’aquesta manera va tenir a la seva disposició un arsenal d’arguments per exacerbar el descontentament. Amb idèntica habilitat, va agitar a les casernes l’espantall del triomf de la revolució russa i va posar de part seva el papa Pius XI. En el súmmum de les paradoxes, amb Roma assetjada pels feixistes, el nomenament de Mussolini perquè formés Govern, es va atenir a les previsions de l’Estatut Albertí, una carta atorgada de 1848 que feia de Constitució. Així va poder el líder feixista presentar la seva arribada al Govern conforme amb el previst per l’estatut –l’article 65 deia: «El rei nomena i revoca els seus ministres»–, tot i que a ningú escapava que a l’autor del text, Carlos Alberto de Saboya, no el va moure en el seu moment cap altra inquietud que simular un canvi en les atribucions reials que, a la pràctica, van canviar molt poc. Canvi radical En el cas de Mussolini, la seva arribada al poder sí que va suposar un canvi radical. Des de la Marxa sobre Roma fins a l’assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti en mans de militants feixistes (juny de 1924) es va mantenir la ficció democràtica. A partir d’aquell moment i fins a l’any següent, quan es van prohibir tots els partits polítics, el feixisme no va deixar de limitar les llibertats polítiques i coaccionar els qui les defensaven. En la sessió de la Cambra de Diputats del 16 de maig de 1925, el pensador i polític comunista Antonio Gramsci no es va mossegar la llengua: «El projecte de llei contra les societats secretes que s’ha presentat a la Cambra com a projecte contra la maçoneria és el primer acte real del feixisme per consolidar el que el Partit Feixista anomena la seva revolució. [...] Nosaltres ens comptem entre els pocs que es van prendre seriosament el feixisme quan aquest no semblava ser més que una farsa sagnant». En plena exaltació del triomf feixista, contemplat gairebé sense incomoditat per les democràcies liberals europees, Adolf Hilter va passar a ser un rendit admirador de Mussolini i de la seva gosadia a l’activar la Marxa sobre Roma. Gramsci va morir el 1937, vexat fins al final pels feixistes, però abans va deixar per a la història una frase descriptiva d’aquell temps pertorbador: «El vell món es mor; el nou, triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres».

El més llegit