Economia en desordre

El que ha passat a Londres aquesta setmana és un indicador que mostra que l’economia està perduda, que no sap el que ha de fer, que s’ha espatllat. Que una primera ministra duri 45 dies en el Govern, la meitat dels quals els va dedicar al protocol de l’enterrament de la reina Isabell II, ja diu molt del que ha passat. La part més important, en canvi, és que va començar a treballar amb la intenció d’aplicar un canvi radical en l’economia. Liz Truss volia que l’economia britànica creixés amb força. Per fer-ho va intentar aplicar allò de «més llenya, que és la guerra», més gasolina al foc. És un episodi important, perquè mostra com l’statu quo financer no acaba d’entendre el que li passa al món. L’economista Jorge Fabra deia aquesta setmana que la pujada del 8,5% sobre les pensions no seria inflacionària, segons ell perquè els pensionistes no produeixen béns ni serveis i, per tant, no faran apujar els productes en els quals treballarien. Segons la meva opinió, la inflació es deu a un desequilibri entre l’oferta i la demanda, i els pensionistes són una part important de la demanda, fet per la qual, si no disminueix la demanda, la inflació continuarà desbocada. Això és el que no van entendre a Londres. El món està immers en una concatenació de fets que no sap resoldre: la pandèmia va frenar en sec la globalització, el tancament de les centrals de carbó va augmentar la demanda de gas fins a nivells difícils d’assolir, la injecció de diners als sistemes dòlar, euro i iuan va ser excessiva, i va augmentar la demanda mundial, la guerra d’Ucraïna ha afectat el subministrament bàsic de gas a Europa i ha encarit la producció mundial de cereals... Resoldre aquesta equació complexa no es pot fer abaixant impostos a les rendes més altes, creant més dèficit públic i més deute públic. El mateix mercat financer, al qual anava dirigida la mesura d’abaixar impostos, li va dir que allò no era possible, que l’acció no acabaria bé. Sortir de l’atzucac on es troba l’economia mundial no serà fàcil i requerirà un nou model. Qualsevol mesura que s’ha aplicat des de 1980 ha sigut sempre aportar més diners als mercats per possibilitar que la demanda creixi. Però ara, per primera vegada des del 1979, el que fa falta és que la demanda baixi per trobar un nou equilibri amb l’oferta. El 1979 allò va durar fins a 1986, un període més llarg que els cicles electorals. I, està clar, els polítics no accepten que el seu mandat sigui restrictiu en consum de productes i serveis, que hagin de retallar prestacions socials, que hagin d’augmentar les partides a ajudar les famílies que no arriben a cobrir les seves necessitats bàsiques... L’altre problema greu que té l’economia en aquest moment, a part que l’elit econòmica s’ha fet un embolic en noves solucions, és l’exagerada volatilitat de l’economia. Sabem que hem de fer la transició energètica i que hem de disminuir l’extracció de recursos, a Catalunya des de 100 milions de tones fins a 49 milions. Això només es pot fer disminuint la demanda i invertint en nous processos que permetin la transformació. Doncs bé, per fer inversions es necessiten senyals clars per fer possible el canvi de productes, de maquinària o de procés. Per exemple, per substituir la calor del gas natural es pot invertir en la producció de biogàs, de syngas, amb gasos calents, amb hidrogen o amb resistències elèctriques. Qualssevol d’aquestes solucions tenen valors d’inversió que s’han d’amortitzar. Les inversions, tot i que a algú no l’hi sembli, s’han de tornar amb interessos. Si una d’aquestes inversions en la fabricació d’un determinat producte obté una calor més cara que el gas natural, té el risc d’acabar en fallida, pel fet que la resta del mercat no ho haurà fet. Avui, el preu del gas natural ha deixat de ser un senyal. A veure, ¿quin preu hem d’agafar de referència de gas, el de 339 €/MW h que hi havia el 28 d’agost passat? ¿O el de 5,8 €/MW h, que hi havia el juliol del 2019? L’últim any hem tingut un preu mínim de 64 €/MW h el 30 d’octubre del 2021, pics de 178 el desembre del 2021, de 225 el març del 2022, i de 339 l’agost del 2022. En aquest període d’un any hem tingut una base d’aproximadament 80 €/MW h, a la qual sembla que es dirigeix el preu d’ara. Però ningú té clar que el preu no acabi com el d’avui, a 41 €/MW h o molt inferior, per exemple a 30, si ve dels EUA. Amb aquesta incertesa, ¿com es pot fer una inversió per substituir el gas? A principis dels anys 80 vaig veure com alguns industrials havien substituït les calderes de fuel per calderes de carbó i de biomassa. Quan era hora de posar-les en marxa, el preu del petroli havia baixat i no les van posar en marxa. He comentat a Mar Reguant, la màxima especialista a Catalunya en CO2, la raó per la qual la UE va posar els drets ETS de CO2 amb tanta variabilitat que tampoc fa de senyal adequat per a les inversions. Perquè si fos fix seria equiparable a un impost, i això l’elit econòmica no ho vol, em va dir. Divendres, el canceller alemany va admetre que cal actuar per disminuir la volatilitat dels mercats, però sense dictar un preu fix del gas mundial, va dir. Estic segur que cal aprendre a regular millor els mercats, traient-los la volatilitat per fer-los més transparents i previsibles. Mar em va explicar que al mercat de Califòrnia van començar a aplicar un ‘cap’ i un ‘floor’ (un terra i un sostre) al mercat de CO2 i, a poc a poc, van anar acostant els dos límits, fins que al final va ser com un preu fix. És un exemple de com es pot fer. Regular mercats, treure diners del sistema que van a la demanda, pensar noves formes de finançament per a la nova economia del cotxe elèctric, de la rehabilitació de vivendes, i per a les fonts renovables, hauria de ser la base del nou model de l’economia. Pensar que podem fer molt més del mateix, l’economia del ‘Business as Usual’ (el que hem fet sempre) és un error que ha pogut viure a la seva pròpia pell Liz Truss. Caldrà pensar diferent per resoldre el desordre abans que ens porti a un col·lapse.

El més llegit