No, no hi ha res semblant a una paranoia nuclear, una veritable paranoia nuclear, tot i que així s’entossudeixin a deixar-ho anar alguns aquests dies, al so de les amenaces de Putin i el ressò que troben en la seva contrapart nord-americana, Joe Biden, encantat de poder pronunciar ‘Harmaguedon’ i ‘nuclear’ en la mateixa frase. No n’hi ha, almenys, com la que va conèixer una altra generació, la dels míssils, anomenem-la, quan va tenir lloc aquest clímax de la guerra freda que va ser la crisi de Cuba i els nord-americans improvisaven refugis als soterranis de les seves granges per si el dimoni soviètic els tocava a la porta. Tret d’aquest, cap altre moment de la història ha temut tant l’ús d’armes nuclears en el marc d’un conflicte bèl·lic, i tanmateix, la por, la paranoia, no s’estenen. Millor, clar: qui vol un brot d’histèria col·lectiva. Però estrany.