La nimfomania és un invent

Aquests dies hem escoltat de nou la paraula nimfòmana. A crits. Un grup d’estudiants universitaris utilitzant una paraula caducadíssima, en ple segle XXI. Està clar que ells, segurament, també estan molt caducats. El masclisme que destil·laven els cromanyons que cridaven per aquelles finestres era d’una caducitat claríssima, tot i que alguns homes i altres persones creguin que només era un joc purament innocent o d’aparellament. ¿Aparellament? ¿Cridar «putes» i «nimfòmanes» a un grup de noies és una estratègia d’aparellament? No sé en quin món animal és una estratègia vàlida, la veritat. Jo pensava que els humans érem animals racionals i intel·ligents. Veig que no, almenys alguns. Tornem als insults caducats. Nimfòmana. Una paraula que no té traducció en masculí. Bé, segons les lleis patriarcals una dona amb un desig sexual insaciable és una nimfòmana i un home amb un desig sexual insaciable senzillament és un home. Aquesta paraula és un invent de la societat patriarcal que té por que les dones descobrim veritablement com funciona el nostre desig i que deixem volar la nostra curiositat i imaginació pel que fa a la nostra sexualitat. És per això que sempre se’ns ha educat (encara avui) per ser objectes de desig, però no per ser subjectes de desig. Objectes de desig de l’home cisheterosexual, evidentment. Un objecte que ha d’obeir el que l’altre ens envia i que hem de respondre a la manera de desitjar que han ensenyat l’altre. I no podem ser subjecte de desig, és a dir, entendre i viure el desig a la nostra pròpia pell perquè, si no, potser descobriríem que això de la sexualitat no és tan cromanyó com hem après, que té molts matisos i arestes. I que és molt més ric que només pensar en la penetració vaginal i en un home que no pot controlar ni els seus desitjos ni els seus crits irrespectuosos. Escric això sentint encara la ràbia que vaig sentir el dia en què es va fer públic aquell vídeo de la residència d’estudiants de Madrid. Ràbia perquè encara hi ha qui diu que exagerem quan parlem del model de sexualitat i d’educació sexual masclista que aprenem. Però també animada per continuar treballant, al veure la resposta que aquesta salvatjada va rebre. És cert que algun cromanyó va sortir en defensa d’aquest grupuscle de mascles (i sí, algunes noies també els han defensat però aquesta defensa també és fruit del model patriarcal que aprenem que ens fa poc assertives i, sovint, poc conscients de la violència que rebem), però la majoria de respostes que va rebre aquesta notícia feia evident que aquestes ‘tradicions’ no són més que coses de mascles estúpides. Fa uns dies, després de l’aparició del vídeo, una mare em deia que estava preocupada perquè no sabia com educar el seu fill perquè no es convertís en un cromanyó d’aquest tipus. I, per a mi, aquest és l’autèntic repte: que els nois qüestionin aquesta masculinitat masclista que la societat, per moltes vies, els ensenya. I això s’aconsegueix no només parlant de sexualitat, sinó ensenyant als nens els mateixos valors que ensenyem a les nenes. Ells també han d’aprendre sobre cures, emocions i respecte. Torno a la paraula ‘nimfòmana’: qui encara es cregui que utilitzant una paraula caducada s’insulta un col·lectiu (el de les dones, en aquesta ocasió) s’hauria de reciclar una mica. Primer, perquè la nimfomania no existeix, és un invent patriarcal. I, en segon lloc, perquè el veritable problema clínic del qual parlaven, sense saber-ho, aquell grupuscle és l’addicció al sexe. Una addicció al sexe implica totes les conductes que una persona addicta fa i això és un tema molt seriós. Massa seriós com per banalitzar-ho a cop de crit caducat. L’addicció al sexe fa que moltes persones vulguin pal·liar la seva angoixa tenint relacions sexuals compartides o amb la masturbació, fa que moltes persones tinguin conductes de risc per poder tenir sexe compartit de qualsevol manera, fa que algunes d’aquestes persones amb addicció al sexe no tinguin en compte la voluntat de l’altra perquè l’addicció els governa. I això és un tema molt seriós. Sobretot perquè, a més, l’addicció al sexe afecta majoritàriament homes, homes que han après aquest model de masculinitat masclista, com els dels cromanyons que cridaven des de les finestres. Un model de masculinitat que hauríem d’erradicar per construir-ne un que realment permetés disfrutar de la sexualitat en totes les seves dimensions.

La nimfomania és un invent

El veritable problema clínic de què parlava aquell grupuscle d’estudiants universitaris és l’addicció al sexe, un tema molt seriós a l’implicar totes les conductes que una persona addicta fa

El més llegit