El tap del Darién, una trampa mortal entre Colòmbia i Panamà

El somni, inspirat durant la V Conferència Internacional d’Estats Americans, consistia a posar en marxa una descomunal carretera que comunicaria Alaska amb la Patagònia, un projecte mancomunat que més enllà de la seva utilitat prosaica –desplaçament, transport– funcionaria com a metàfora de la unió dels pobles americans. Ha passat un segle d’aquella cimera (1923, Santiago de Xile) i la carretera no està acabada, i probablement mai ho estarà: la línia contínua que traça de sud a nord (o de nord a sud) mai ha pogut esquivar la barrera de 6.000 quilòmetres quadrats que s’aixequen a la frontera entre Colòmbia i Panamà, una selva densa plena d’humitat, calor, serps, jaguars i mosquits que s’interposa en la vasta línia de 18.000 quilòmetres d’unitat americana. El seu nom és eloqüent. El tap del Darién. El tap és un lloc sense llei, i durant molts anys va ser conegut per la seva condició de passadís idoni per al tràfic de drogues, o bé com a santuari de la guerrilla colombiana o bé dels paramilitars colombians. Ningú s’aventurava per allà. Ningú que no tingués alguna cosa que traficar o una cosa per ocultar. El tap poques vegades sortia a les notícies. Però tot això és passat: el forat de selva indomable forma part des de fa un temps de la ruta que fan servir milers d’immigrants que es dirigeixen sense res a les mans cap als EUA, no només des dels països de Sud-amèrica sinó des de llocs insospitats: Somàlia, Bangladesh, el Iemen. Són les endimoniades rutes de la immigració. Ara, les autoritats dels dos costats de la frontera estan en alerta: el pas de persones pel tap s’ha multiplicat amb la recent incorporació dels veneçolans a la ruta, i en són milers o, més aviat, desenes de milers. Segons dades subministrades per les autoritats panamenyes al ‘New York Times’, d’11.000 persones de mitjana que creuaven anualment entre el 2010 i el 2020, l’estadística es va disparar l’any passat a 130.000. Aquest any n’han creuat gairebé 160.000. María Camila Ramírez, periodista del diari de Bogotà ‘L’Espectador’, va visitar a principis d’any la zona i va descriure la situació a dos dels pobles que formen part de l’entramat de l’èxode: Necoclí i Capurganá, tots dos del costat colombià. Necoclí és un port a la vora del golf d’Urabá i és on embarquen molts immigrants per dirigir-se o bé a Acandí o bé a Capurganá, on comencen les rutes a peu per travessar el tap. Allà, Ramírez hi va trobar angolesos, haitians, veneçolans, ghanesos i immigrants d’altres nacionalitats que esperaven per creuar. «Però a diferència dels immigrants africans, que venen preparats, els veneçolans no porten diners a sobre, perquè són persones que no han trobat la manera de prosperar a Colòmbia i gairebé sense recursos han decidit emprendre el viatge als Estats Units. A Necoclí no tenen amb què pagar el passatge per travessar el golf i per això el poble es converteix en un coll d’ampolla». Aquesta mateixa setmana, el diari ‘El Tiempo’ informava que 10.000 immigrants es trobaven «retinguts» a les platges de Necoclí sense possibilitats d’avançar al camí cap a Panamà. El 70% eren veneçolans. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials estan plens del drama humà que suposa aventurar-se pel Darién. Gent que perd la vida, alguns per esgotament, d’altres perquè moren ofegats als rius que travessen la selva, o perquè es perden i mai troben el camí. Dones violades. Grups sencers desposseïts de les seves pertinences. «En tota la ruta que porta als Estats Units, és sens dubte el punt més perillós del trajecte», diu Ramírez. «No només per la seguretat, sinó per l’hostilitat del terreny. És una regió molt plujosa i és fàcil que hi hagi una creixent sobtada que arrossegui les persones, o et pot mossegar una serp, o et pots perdre a la selva. Al tap convergeixen tots els perills, des dels riscos d’una selva com aquesta fins als grups criminals. És un tram molt molt complicat, però molts immigrants no el dimensionen, i una vegada a la selva s’adonen d’on es van posar i els tempta la idea de tornar-se’n. Però ningú se’n torna, han passat ja per tantes coses que ningú se’n torna». Molts immigrants que han creuat han qualificat el pas d’«infernal», i molts mitjans de comunicació han portat aquest infernal als seus titulars. Segons el Defensor del Poble colombià, el 15% de les persones que creuen són menors d’edat. ¿Quantes persones exactament són engolides per la selva? No n’hi ha un registre fiable. Segons Ramírez, tot i que Panamà compta les persones que arriben al país per la via del Darién, «a Colòmbia no hi ha cap registre de res», de manera que és impossible fer-ne càlculs. «Se sap quanta gent en surt, però no quanta gent hi entra». Només a Necoclí, segons ‘El Tiempo’, arriben 15 autobusos plens d’immigrants cada quatre hores, i Necoclí no és l’únic port on s’embarca. Els periodistes que fan la ruta prenen les mateixes precaucions que si es fiquessin en una zona de guerra: un guia expert, provisions, telèfon satel·litari, gestions prèvies davant els grups armats que operen a la zona per garantir-ne la seguretat. Després de recórrer 12.500 quilòmetres des d’Alaska, la carretera Panamericana mor en el municipi panameny de Yaviza i torna a néixer 130 quilòmetres més enllà, del costat colombià. Les raons per les quals el tram absent mai s’ha construït van des de l’ambiental (de costat i costat de la frontera el Darién és un parc gegant protegit) fins al polític (un brot de febre aftosa a Colòmbia va convèncer els EUA de la conveniència de mantenir la barrera), passant, per descomptat, per la seguretat: en plena guerra entre l’Estat colombià, la guerrilla i els paramilitars, Panamà va jutjar que també li convenia que el tap fos tap. Avui dia són els immigrants els que en paguen el preu.

El més llegit