¿Què fa que l’olor de pluja ens agradi?

El final dels estius de la meva infància en un poble de Jaén estava marcat per les pluges que de vegades arribaven a finals d’agost i d’altres a principis de setembre. El meu poble, Santisteban del Puerto, té moltes pujades i està envoltat de turons de terra vermella a causa de l’òxid de ferro present a l’argila i les calcàries. Per això, quan plovia, dels barris alts baixaven autèntics rius vermells que de vegades ocupaven el carrer de vorera a vorera. Aquestes tumultuoses avingudes d’aigua eren el preludi del començament de curs lluny d’allà, representaven la cosa nova i inesperada després de l’estiu en un poble on no passava mai res. Les primeres aigües després dels estius secs i calorosos portaven per qui ens en anàvem i per qui es quedava una imprecisa sensació de felicitat, que al cap dels anys he vingut a descobrir que es devia, com gairebé tot, a la química. Perquè, a més de la baixada brusca de la temperatura, l’espectacle de la pluja fent ‘bullir’ l’aigua del Pilar de la plaça Major i l’aigua desbordant canalons i clavegueres, aquestes primeres pluges venien acompanyades d’una olor inconfusible: l’olor de terra molla, que posava tothom de bon humor, malgrat no ser particularment dolç i agradable. Aquesta eufòria tenia una base quimicomolecular en les dues substàncies responsables d’aquesta olor: el petricor i la geosmina. El terme ‘petricor’ es va fer servir per primera vegada en la dècada de 1960 per científics australians que estudiaven els processos que tenien lloc quan la pluja xocava amb les roques després d’un període de sequera. Aquests investigadors van descobrir que en aquestes condicions les roques i el terra alliberaven una sèrie d’olis traspuats per certes plantes que s’havien anat absorbint sobre la superfície i els porus de les roques. Un estudi fet recentment al MIT ha captat l’alliberament d’aerosols després de l’impacte de les gotes de pluja sobre les roques amb càmeres d’alta velocitat. S’ha pogut observar com, al colpejar una superfície porosa, les gotes de pluja creen petites bombolles dins seu que augmenten la seva mida i pugen fins arribar a la superfície, on es trenquen i alliberen una «efervescència d’aerosols» que arrosseguen les substàncies absorbides sobre la superfície de les roques. Addicionalment, bacteris com la ‘Streptomyces coelicor’, alguns cianobacteris i fongs filamentosos que viuen a terra s’activen quan la pluja l’humiteja, alliberant les seves espores i generant una molècula anomenada ‘geosmina’, paraula d’origen grec que significa aroma (‘smina’) a terra (geo’). S’ha comprovat que l’olor de la geosmina és la que guia alguns animals, com els camells, en la recerca d’aigua al desert, i a la mosca drosòfila per descobrir la fruita fermentada de què s’alimenta. Però ara falta la part fonamental: com una simple olor pot causar una sensació tan agradable. El fet és que les olors activen una connexió cerebral gairebé instantània amb les emocions, perquè el nostre bulb olfactiu té connexions directes amb el sistema límbic i l’amígdala, zones vinculades amb el processament dels estats emocionals. Aquesta connexió s’ha posat de manifest en imatges del cervell estimulat per determinades olors registrades amb ressonància magnètica. Estudis antropològics i neurològics apunten que aquesta connexió tan especial pot tenir el seu origen en el nostre passat més llunyà, en una època que l’olfacte era un sentit tan important per als nostres avantpassats com ho és avui per a molts animals. I aquests van desenvolupar una reacció positiva a l’olor de pluja perquè indicava que havia acabat el període de sequera i començava una època en què començaven a reverdir les plantes i millorava l’esperança de sobreviure. Avui podem predir quan plourà amb bastanta precisió, també hem desenvolupat maneres eficaces de ‘netejar’ i emmagatzemar l’aigua, però paral·lelament hem desenvolupat una capacitat infinita de gastar-la. Celebrem i disfrutem l’arribada de la pluja després d’un estiu excepcionalment sec i aprenguem dels nostres avantpassats a detectar el perill que plana sobre nosaltres no per falta d’aigua, sinó per falta de sensatesa al gastar-la.

El més llegit