José Félix Tezanos, el CIS és una loteria

El PSOE es divideix entre els irreductibles que neguen pa i aigua a Pedro Sánchez, encapçalats per Felipe González en silenciós i Alfonso Guerra en desimbolt, i els conversos a la fe en el president del Govern central. Entre aquests últims sobresurt José Félix Tezanos, migrat de l’executiva federal socialista a la presidència del Centre d’Investigacions Sociològiques i, als efectes de la tesi d’aquest paràgraf, guerrista de pro. O exguerrista, perquè acaba de dir: «En aquests moments no hi coincideixo en absolut». El CIS va ser l’últim a incorporar-se a la simfonia dels sondejos que decretaven l’avanç del PP al PSOE, per no parlar d’una majoria absoluta de dretes i ultradretes. El Centre de Tezanos també ha sigut pioner a desenganxar-se de la victòria popular, per tornar al setembre a la falda d’un avantatge afilat de la Moncloa. On habita Pedro Sánchez, protagonista absolut del llibre ‘Sánchez. Había partido, de las Primarias a la Moncloa’. El càntabre Tezanos mai descarta una victòria del seu PSOE, a falta de conciliar aquesta actitud pugnaç amb el rang de catedràtic de Sociologia i el pilotatge del cervell dels sondejos electorals de l’Estat. No l’afecten les contradiccions, al seu caràcter polèmic i polemista li molestaria que no s’exterioritzessin. La seva fermesa guerrista subsisteix en la necessitat de la confrontació. I en última instància, salpa al bot salvavides que «al CIS hi pot haver errors, però no enganys». Un lector avisat deduirà que el titular ‘El CIS és una loteria’ està dissenyat per agullonar el septuagenari Tezanos en la seva gestió del centre. Res més lluny de la realitat, el president de la institució recorre a l’analogia per remarcar la seva imparcialitat. A l’hora d’explicar els resultats sistemàticament inflats per al PSOE i rebaixats per al PP, presumeix: «Les nostres mostres són molt grans, les més àmplies del país, i en el sistema de selecció li pot tocar a qualsevol, com en la Loteria Nacional». Tot i que s’assumeixi que l’equiparació lotera es refereix a l’elecció de sondejats anònims i no de candidats polítics, l’assimilació peca d’arriscada. Per tant, Tezanos reprendrà l’equivalència al plantejar-li la contradicció entre els seus sentiments i les seves dades. «Tots els presidents del CIS tenien el seu cor, però en la relació d’enquestats, un ordinador selecciona nombres de nou xifres, que no sabem ni on són, com al bombo de la Loteria Nacional». La segona referència a l’atzar seria suficient per a un professor que acaba de remarcar que «la sociologia és una ciència», però Tezanos remata les comparacions recordant: «A més, ens hem mudat a l’edifici de la Loteria Nacional». Si no se l’advertís més que satisfet al comandament dels engranatges estadístics, se sospitaria que aposta per encapçalar una altra institució de l’Estat. El president del CIS no desitja que es parli de personalitats alienes a la seva ideologia indubtable ni per criticar-les. Absorbeix tanta energia que la polarització contribueix a oblidar les males passades del laboratori estadístic a les ordres de Soraya Sáenz de Santamaría. En aquells temps memorables, les enquestes se les apanyaven perquè els sondejats, a reclutar amb mecanismes a l’atzar que envejaria la Loteria, obressin un doble prodigi. En primer lloc, assenyalaven una erosió del PP, perjudicial per a un Mariano Rajoy que no tenia temps de llegir les enquestes i beneficiosa per a la seva vicepresidenta. En segon i més important, la deflació de la dreta es compensava amb un auge de Ciutadans, que atorgava la majoria absoluta a la suma dels dos partits. No es necessitava una expressió oracular per promulgar l’obligada substitució del president pel seu número dos al comandament de les enquestes, per mantenir el poder. I en aquest punt, Tezanos abandona la defensa a ultrança del seu organisme per concloure que aquell CIS sí que s’equivocava. No sempre es pot desentranyar l’endeví, per la qual cosa només puc referir la sensació subjectiva que Tezanos no està gaire d’acord amb la col·lisió de Sánchez contra les energètiques i bancs, al marge de la seva confiança cega en el president del Govern central. En el comiat: –¿L’he ofès prou? –No m’he sentit ofès en cap moment, soc un autèntic liberal. D’alguna manera cal acabar, i el liberal Lord Acton manté la rellevància intacta amb el seu adagi que «Tot poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament». La cita sol aturar-se aquí, ometent-ne la coda: «Els grans homes són gairebé sempre homes dolents».

José Félix Tezanos, el CIS és una loteria

El càntabre mai descarta una victòria del seu PSOE, a falta de conciliar aquesta actitud pugnaç amb el rang de catedràtic de Sociologia i el pilotatge del cervell dels sondejos electorals de l’Estat

El més llegit