Cinquanta anys no és res

Ja fa 50 anys. Bé, en realitat només quaranta-nou. Va ser el 1973, quan els americans se’n van anar per fi del Vietnam, quan Pink Floyd va llançar ‘The Dark Side of the Moon’, quan es va realitzar la primera trucada des d’un telèfon mòbil i es van inaugurar les torres bessones del World Trade Center a Nova York, que, molt lamentablement, durarien només 28 anys, 6 mesos i 7 dies. Aquell mateix any de 1973 va tenir lloc la guerra de Iom Kippur entre àrabs i israelians durant 20 dies d’octubre. I associada indissolublement a aquesta guerra, va esclatar la primera crisi del petroli. Els països àrabs agrupats a l’OPEP van activar un embargament de petroli contra països «no amics» i en especial contra els Estats Units i els Països Baixos, a més d’un boicot total a Israel. Les conseqüències d’aquell embargament, que va durar uns sis mesos, són ben conegudes; formen part de la nostra història. Els ciutadans occidentals, inclosos els seus líders, van ser testimonis de l’encariment sobtat i desmesurat de la gasolina i altres derivats del petroli, però també del gas natural... i de tot el que es veu afectat pel preu de l’energia, és a dir, de tot. El preu del petroli va arribar a quadruplicar-se, la inflació es va desbocar, va pujar l’atur i el món es va sumir en una recessió global. ¿Sona familiar? L’embargament va durar només sis mesos, però les seves conseqüències es van arrossegar fins a finals dels anys 70. Cinquanta anys després, la guerra desencadenant és diferent, el fòssil és gas en comptes de líquid i les autòcrates tanca-aixetes han canviat, però les conseqüències per als països i ciutadans europeus seran les mateixes. ¿Tant ens costa aprendre del passat? ¿Per què no va evolucionar la nostra societat fins a viure sense cremar fòssils després d’aquell episodi? Per ser justos caldria reconèixer que alguns canvis sí que hi va haver. Per exemple, el 1976, companyies multinacionals del petroli com Exxon van investigar i van contribuir al desenvolupament de la tecnologia fotovoltaica iniciada per Bell Labs el 1954. Però va ser només un miratge. Quan l’economia es va refer i el petroli va tornar al seu curs vam tornar ràpidament a malgastar la seva energia cremant-lo per mantenir un ritme de creixement i sobreproducció insostenibles. Aquesta vegada haurà de ser diferent. No hi ha marxa enrere. Es donen moltes i molt greus circumstàncies per triar l’abandonament definitiu dels combustibles fòssils com a motors de la nostra forma de vida. L’emergència climàtica és el més conegut, però també estem arribant a un punt límit en l’extracció i espoli de recursos naturals. No només de petroli i gas, sinó també de minerals, des del liti al tel·luri, passant pel cobalt, el platí o les terres rares. Fins i tot el gas heli comença a escassejar. I no escassegen perquè n’hi hagi poc, sinó per la nostra tradicional i irreflexiva manera de sobreconsumir i malgastar. El món està lluny d’arribar a un model energètic sostenible (el 80% de l’energia primària global encara procedeix de combustibles fòssils). Però Europa és més a prop (amb ‘només’ el 68%). I la crisi actual ens ha de servir per aguantar l’empenta inicial cap a una Europa decidida a desvincular-se del gas i el petroli, com ja va fer amb el carbó. Òbviament aquest allunyament no tindrà lloc de la nit al dia i mesures a curt termini com la diversificació dels proveïdors de gas són indubtablement necessàries. Però la urgència del curt termini no ha de distreure’ns de la importància del canvi a mitjà termini que ja hem començat. El missatge és que comencem a oblidar-nos de tornar a l’estat anterior a abans de la crisi. No podem permetre’ns reprendre el camí cap a la dependència dels fòssils quan l’autòcrata de torn torni a obrir l’aixeta, com va passar fa cinquanta anys. Si no és l’emergència climàtica, ni l’esgotament de recursos fòssils, que sigui almenys la tan gastada seguretat de subministrament la que acabi per fer-nos abraçar definitivament el nou model. Treballem molt per garantir la seguretat de subministrament, però de subministrament sostenible, propi. El lideratge d’Europa en aquest afany acabarà suposant grans beneficis per als europeus en un món en inclement evolució, aliè als designis humans. Ja no es tracta de fer-ho pel planeta, sinó per pur egoisme i afany de supervivència del nostre gènere de vida. Hem d’utilitzar l’energia que ens brinda el nostre actual model per assegurar-nos la construcció del següent, el sostenible, basat en tota mena de fonts i vectors renovables, però també en l’emmagatzematge, la gestió intel·ligent i un nou consum responsable. Aquest model de vida sostenible serà la plataforma des de la qual abordar els enormes reptes globals a què ens enfrontem. A Europa no li sobren matèries primeres per construir-lo, però sí que compta amb la matèria grisa necessària per fer-ho.

El més llegit