En la seva última parada per les quatre nacions britàniques que componen el Regne Unit, Carles III va decidir emportar-se la seva pròpia estilogràfica a Gal·les per estalviar-nos una altra escena pública de les seves manies amb els elements d’escriptori i donar-nos a entendre que la cosa ja pintava millor... El mateix dia que va ser proclamat rei, davant d’una tauleta que es veia ridículament estreta per la mida dels fulls que havia de firmar, el monarca ja va alertar el servei que retiressin els tinters i la caixa de bolígrafs que no hagués d’utilitzar (va preferir una Montblanc, regal dels seus dos fills) per obtenir espai. Però, incomprensiblement, els seus assistents li van fer cas a mitges i només van retirar un dels accessoris. Quan el monarca es va asseure i va provar de firmar, aquells objectes inútils l’hi impedien. I es va enfadar (va indicar molest amb la mà que traguessin allò immediatament), però alhora va lluitar per contenir-se (va serrar les dents per reprimir-se). Dies després, va tenir un altre mal moment quan la ploma amb què segellava un document a Irlanda del Nord li va deixar una taca de tinta a la mà. «Oh, Déu, odio això», va cridar.

En tan sols una setmana, ha quedat clar que Carles no és Isabel. Mentre la seva mare va ser tan admirada com criticada per la seva rigidesa (fins i tot al seu paper de mare, com bé va explicar el príncep Carles mateix), el comportament públic del fill es deixa portar més per la part sentimental. No hi ha sentiments bons ni dolents perquè tots són necessaris, però preferim un gest amable de tendresa que un altre de desagradable d’enuig. Mostres d’aquest perfil més emotiu les va donar el mateix dia que va arribar a Buckingham per primera vegada com a rei. Va baixar del cotxe i es va dedicar durant una bona estona a estrènyer la mà de centenars de persones que s’amuntegaven a palau per transmetre les seves condolences per la mort de la reina. Carles III va saludar, va somriure, va mirar als ulls algun dels seus ‘súbdits’ i fins i tot va permetre que el petonegessin. Impensable tal escena amb Isabel II i això va agradar («un rei més pròxim», van observar alguns). Minuts després, en el seu primer discurs com a monarca es va emocionar en diverses ocasions. Retingudes als seus ulls van esperar les llàgrimes a l’esmentar Camil·la i els seus fills, però especialment quan es va acomiadar de la seva mare: «la meva estimada mama». Al ‘making of’ del discurs es pot comprovar com d’afectat va acabar sa Majestat l’‘speech’. També dimarts, una ganyota de la seva boca va descobrir com intentava controlar el plor quan va contemplar que tot Westminster dret li cantava per primera vegada el ‘God Save the King’. Com per no emocionar-se... ¡73 anys esperant aquell moment, senyors!

Dijous, just quan es complia una setmana de la mort de la seva mare, va agafar un dia de descans. La pausa no va ser gaire ben rebuda per l’opinió pública. ¿Només porta una setmana al tron i ja està cansat?, es preguntaven molts. Tot i això, el parèntesi per a la reflexió estava perfectament planificat en l’operació Pont de Londres. Isabel II va heretar la corona molt jove (25 anys), Carles III la pren sent un avi. Malgrat que tant Camil·la com el rei prefereixin l’ajuda d’una barana per baixar per una escala i s’especuli molt amb els dits salsitxa de les seves mans, el nou cap d’Estat no sembla tenir problemes greus de salut i, si segueix el camí dels seus progenitors, la seva vida serà llarga. Però diuen que, a partir dels 70, és l’edat en la qual ets de tornada de tot i el que abans eren gracioses peculiaritats de la teva personalitat es transformen a poc a poc en insuportables manies (especialment insofribles per als que són a prop). És el temps de relaxar-se i malcriar els nets. Tot i això, aquest és el premi per als plebeus. En aquesta època, a un rei li toca essencialment posar sempre bona cara; fins i tot encara que el teu fill amenaci de publicar les seves memòries en uns mesos, el teu germà sigui repudiat socialment pels seus escàndols sexuals amb menors i sàpigues que la majoria dels països que conformen la Commonwealth faran cua quan acabi el funeral de la teva mare per acomiadar-se.

O Carles III sofistica cada gest per sobreviure al comandament d’una institució anacrònica en una era on ningú, ni el rei, és insubstituïble i tot és analitzable, o William, escalfa que surts.