Les plomes, les taques, el tàmpax i les aquarel·les de Carles III | Llimona & vinagre per Josep Maria Fonalleras

Quan fa una setmana, l’endemà de la mort de la seva mare, Carles va fer aturar el Tea Silver Jubilee Car, l’exclusiu, antic i cerimonial Rolls Royce de sostre negre i carrosseria de color grana, davant les portes de Buckingham Palace, quan va baixar del vehicle i va començar a saludar la gent que l’esperava amb rams de flors i cara de pena, algú va pensar que el nou rei d’Anglaterra, de la Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord i de més enllà dels mars, era més humà, càlid i carinyós del que pensàvem tots. Efectivament, vestit de negre i amb corbata negra (tal com se’l veia en la primera al·locució als vassalls, allà on va dir que estimava la «mama» i «que el vol dels àngels et faci dormir»), afectat però cordial, amb aquest mocador a la butxaca de la solapa que fa ser tan elegant, va estar més de mitja hora oferint la seva reial mà a les mans plebees de la multitud. Fins i tot hi va haver-hi una dona que va intentar estampar-li un petó a la galta. Cap mostra de menyspreu. Com a molt, una certa desorientació i mirades disperses per saber on era Camil·la Shand o de Cornualla, que també caminava una mica sense saber on era, que és, d’altra banda, el que ha estat fent durant la setmana de dol. El dilluns següent va ser una jornada intensa. Des que Carles III va aterrar a Edimburg fins que va abandonar la vetlla d’Isabel II, a la nit, vaig comptar almenys tres canvis de vestuari. Va arribar amb un jaqué fosc, amb levita de solapa amb rivets i pantalons grisos de ratlla diplomàtica («morning dress»); va desfilar per les llambordes de la Royal Mile amb uniforme militar; va visitar el Parlament escocès amb una americana com la de divendres, però amb faldilla de quadros de tons vermellosos (escocesos, per descomptat) i mitjons alts, i va aprofitar la mateixa vestimenta quan va vetllar el cos de la difunta reina a la catedral de Saint Giles. M’aturo en aquest instant. Després d’una agenda mortuòria i protocol·lària tan extensa i intensa, després d’aquesta caminada amb pendent de pujada i d’anar amunt i avall a ritme castrense, un senyor de 73 anys per força ha d’estar cansat. La vetlla (els quatre fills, clavats en els quatre punts cardinals del fèretre), silenciosa i solemne, va durar almenys mitja hora. Mitja hora de solemne silenci i introspecció. Vull pensar en què va pensar Carles III durant aquells instants. Ell sol. ¿Va recordar els estius feliços a bord del iot Britannia, el barco que va fer plorar la reina quan se’l van emportar, moribund, a desballestar? ¿Va tornar a ser el nen de quatre anys que mirava el futur, el 1953, des del balcó de Westminster, amb una barreja d’avorriment, desgana i ràbia continguda que l’empenyia cap a les paraules finals de Fortinbras a Hamlet: «¿Si hagués tingut accés al tron hauria sigut un gran monarca?» ¿Va imaginar quin altre rei hauria pogut ser si no hagués trigat 70 anys a ser rei? ¿Va reviure aquest magnífic diàleg amb l’amant Camil·la quan li deia que el que li agradaria és viure als seus pantalons o, millor encara, ser el seu tàmpax? ¿Va considerar que l’episodi del cap de setmana, el del menyspreu a l’uixer de Saint James, mentre es feia un embolic amb els voluminosos pergamins del Consell de Ascensió, era una taca en el nou historial de rei plàcid que intentava dibuixar? ¿No hauria sigut millor, en lloc de mantenir-se allà erecte i hieràtic, anar-se’n a pintar paisatges idíl·lics dels turons del parc de Dartmoor amb ruïnes de capelles medievals i vaques Hereford amb el seu cavallet d’aquarel·lista? Quan hagi acabat tot aquest bullici, quan ja hagi acomiadat qui ell consideri que ja no serveix, quan hagi acceptat l’herència sense pagar impostos, quan hagi rebut les condolences dels poderosos i dels afligits ciutadans, potser llavors podrà tornar a pintar. «Un dels exercicis més relaxants i terapèutics que conec», va dir. Que pensi en el que va dir i en tot el que ha fet fins ara, com la irada supèrbia de Saint James (no puc treure’m del cap l’aire de suprema altivesa i menyspreu quan li molestava la safata on descansaven les plomes) o com l’irascible presumpció quan una altra ploma, la del palau de Hillsborough, li va tacar els egregis dits de tinta. Tots tenim almenys dues cares. Lucian Freud en va retratar una d’inquietant, fosca Isabel II. Potser per això no tenim retrat del rei Carles, per no haver de conèixer el seu abisme moral. És per això, potser, que es dedica a l’aquarel·la.

El més llegit