Una de les qüestions més debatudes, i sense esperances que que mai se solucioni, és la pregunta de què és més important per definir-nos: ¿la naturalesa que ens és atorgada (podríem simplificar-ho dient la nostra genètica, heretada dels nostres pares) o l’ambient que ens envolta i com ens criem (epigenètica, microbioma, etc.)? Els anglosaxons ho simplifiquen dient «‘nature vs nurture’». Pensem en el cas del càncer per veure la complexitat d’aquesta equació. Existeixen tumors amb predisposició familiar clara, com determinats casos de càncer de mama i d’ovari (associats a mutacions germinals en els gens BRCA1 i BRCA2) o certs subgrups de tumors de còlon, estómac i úter (síndrome de Lynch, associat a mutacions germinals als gens MLH1 i MSH2). Però el risc de desenvolupar els càncers en portadors oscil·la entre un 60% al 90%, resumint-ho de forma grollera. És a dir, les coses que fem en la nostra vida diària i diverses exposicions modulen aquesta probabilitat innata. També podem raonar-ho al revés. Posem-nos en el cas del càncer de pulmó, on no hi ha síndromes hereditàries ben descrites en l’adult: aquí el factor extern és clau i el tabac és el condicionant aliè que el causa. Però alhora existeixen fumadors recalcitrants que no desenvolupen càncer de pulmó (tot i que sí altres patologies respiratòries), és a dir, creiem que tenen una dotació genètica que els fa més resistents a l’exposició als carcinògens del tabac. Balanços i desequilibris, mirant de trobar què influeix més en el desenvolupament d’una malaltia, si la nostra predisposició interna o el medi ambient que ens envolta.