Potser el resum més encertat de la vida i la carrera d’Albert Serra és una frase que va pronunciar Salvador Dalí fa uns quants anys: “A força de jugar a ser un geni t’acabes convertint en un geni”. Hi ha gent que troba que ho és i n’hi ha uns quants que pensen que és un xarlatà. Té tants estirabots acumulats, ha pronunciat tantes frases solemnes, que s’ha convertit, també, en carn de canó de les imitacions, que fan servir la seva indefugible fonètica banyolina d’arrel pagesa per caricaturitzar (“aquest és el tema!”) un personatge que, per descomptat, no és només l’home públic que afirma que els actors professionals haurien d’estar tancats a Guantánamo o que, davant el judici de la història, diu que el veredicte a favor d’Albert Serra “serà millor que el 99’99% de noms que tens al cap”. És també l’individu amb una formació colossal i heterogènia (és llicenciat en Filologia Hispànica, coneix com pocs la cultura francesa, és un expert en escacs) que ha optat per ser allò que el crític d’art Eudald Camps va qualificar com “un digníssim successor del que en podríem dir l’antiacadèmia daliniana”.