En sabatilles per fugir de tant masclisme

Suposo que la incongruència de Pedro Sánchez al defensar fèrriament el fet de desfer-se el nus a l’estiu mentre portava la corbata lligada va fer que l’altra polèmica indumentària, succeïda durant la seva visita oficial a Colòmbia, passés inadvertida pels mitjans espanyols. La ministra de Mines i Energia colombiana va ser molt criticada al seu país per haver rebut la responsable de la cartera d’Indústria, Comerç i Turisme, Reyes Maroto, amb vambes blanques. Que sí, així de ridícul és tot... N’hi ha prou amb fer un rastreig ràpid per adonar-se que Irene Vélez no estava modificant el seu estil amb intenció d’innovar en el seu missatge no verbal, ni d’escandalitzar els sectors més conservadors i, ni de bon tros (com es va donar a entendre en més d’una crítica), molestar o ridiculitzar la seva convidada (que portava unes senzilles espardenyes amb falca). Així que segurament es va posar unes vambes perquè, després de la polèmica per les festes de Sanna Marin i el seu test antidroga, ¿qui s’havia d’imaginar que al cap de poques hores les dones líders s’haurien d’enfrontar al (ignorant i estereotipat) filtre indumentari de porter de discoteca? «Amb sabatilles blanques no hi entres». Un cop més, companyes i conciutadanes van començar a publicar fotografies en vambes com a gest de sororitat cap a la ministra. Mentrestant, entre els detractors, les crítiques assenyalaven que es tractava d’un calçat inapropiat protocol·làriament per a aquesta mena d’actes i que si buscava confort podria haver-se decantat per altres opcions, com ballarines o mocassins (ells consideren, pel motiu que sigui, que les seves propostes són més formals que uns ‘sneakers’...). Passejant pels carrers o fent una ullada tranquil·lament a una revista de moda, es pot veure que fa anys que les dones porten sabates esportives sense cap problema. De fet, fins i tot es combinen amb vestits d’alta costura i s’han colat en nombroses alfombres vermelles. I no només per comoditat, sinó que la roba urbana s’ha convertit en autèntic objecte de culte i desig. Certament, ha passat molt temps des que Melanie Griffith es va treure les Reebok per canviar-se per uns talons a l’arribar al seu despatx a ‘Armas de mujer’, però quan les dones trepitgen poder, sembla que les vambes continuen vetades. En política, va ser fa molt poc (2019) quan Margrethe Vestager (que representava l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa) i Ska Keller (del Partit Verd Europeu) van decidir conjuntament posar fi a una norma estilística no escrita que sumava un altre desavantatge per a les dones en un debat polític. Encara que fossin candidates (oponents i adversàries) a presidir la Comissió Europea, que defensessin postures ideològiques allunyades, que vinguessin de països diferents i que pertanyessin a generacions diferents, totes dues van combinar els seus vestits amb unes vambes. Plantejats normalment en format per estar-hi dempeus (presentant el combat com un duel de resistència física quan en realitat hauria de ser intel·lectual i emocional), la dona havia de suportar, a més del cansament que del debat dialèctic durant hores, el martiri que suposa per a les cames i la columna tenir el peu inclinat tanta estona. A poc a poc vam començar a veure com diferents líders i en diferents àmbits es van alliberar del taló com a sinònim exclusiu de formalitat i professionalitat femenina. Seguint l’exemple, en les eleccions de l’any passat, la candidata ecologista Annamie Paul va presumir del calçat que havia escollit per al debat a cinc: «Senyores, ja deuen entendre per què no porto talons alts durant dues hores seguides. Com que soc l’única dona en l’escenari aquesta nit, he pensat en una cosa diferent. Porto un vestit amb sabatilles Stan Smith, elaborades amb plàstic marí.» Estònia va estrenar l’any 2021 convertint-se en el primer país que tenia dues dones electes en els càrrecs màxims: presidenta i primera ministra. I precisament Kersti Kaljulaid i Kaja Kallas van voler celebrar-ho amb un posat conjunt en el qual lluïen delicats vestits amb faldilla de vol que van combinar amb sabates esportives. La declaració quedava clara: podem moure’ns lliurement, sense fer soroll i sense haver d’advertir cada moment l’home de les nostres passes (a finals del segle XIX, als EUA, les vambes es van començar a anomenar ‘sneakers’, que deriva de l’expressió anglesa ‘sneak up’, que al·ludeix a caminar sigil·losament, sense ser escoltat.) Tot i que, finalment, per al càrrec s’hagi acabat uniformant amb avorrits conjunts jaqueta-pantalons d’Altuzarra i talons discrets de Manolo Blahnik, Kamala Harris va fer tota la seva campanya electoral amb Converse. «En tinc tota una col·lecció: unes negres de pell, unes de blanques, tinc les que es corden, les que em poso quan fa calor, les que em poso quan fa fred i unes de plataforma per quan porto vestit de pantalons», va confessar. Però quan ‘Vogue’ va publicar la portada de la seva revista en paper amb una foto de Harris en la qual calçava les seves característiques All Stars i somreia relaxada, el públic va preferir la rigidesa del lideratge patriarcal amb què se la va capturar per a la versió ‘online’ de la revista. Malauradament, Harris va decidir llavors xutar per sempre les seves estimades vambes (i amb elles, bona part del seu carisma). Sabent que fins i tot a la màxima defensora dels ‘stilettos’ li deu venir de gust posar-se unes sabatilles en l’esdeveniment més distingit. Simplement per fugir o trepitjar tant masclisme recalcitrant.

El més llegit