La felicitat ha de consistir, ras i curt, a ser al lloc on voldries ser. Després, establim pactes amb nosaltres mateixos i amb l’entorn en funció del que tenim al nostre abast. No es tracta de deprimir-se perquè no es donen les condicions exigibles, sinó de pensar que hi pot haver alternatives plausibles i viables perquè els desitjos primigenis es dissolguin en una solució de possibilitats acceptables. És important, en aquest sentit, no fixar-se una fita inabastable o un objectiu massa ambiciós. Adequar les mateixes expectatives a la realitat i pensar que la felicitat també és possible (almenys en dosis homeopàtiques) quan no s’arriba al cim. De fet, moltes vegades, el cim és un miratge perdut entre les boires de les altituds, i aquest lloc que havia de ser excels i insubstituïble es torna insuls i mesquí just quan hi arribes. Som complicats, a la fi, i resulta que sempre voldríem habitar on no estem, fins i tot quan som allà on pensàvem que volíem ser.