Al cel hi ha vies sense fronteres ni filat. Camins eteris que es recorren lliure d’equipatge, amb només el record propi o heretat de transitar. Autèntiques onades migratòries d’orenetes solquen cada any rutes invisibles amb –oh, miracle– la benedicció i protecció de les lleis. Prohibit destruir els seus nius amb fins a 200.000 euros de multa. En aquests dies, les cries nascudes a les terres del nord ja es perden anant cap al sud. Recorren centenars de quilòmetres en una sola jornada. Grans grups que es mantenen units, donant-se protecció.  

Se’n van i tornen. Amb precisió memorística utilitzen la mateixa ruta i és possible que, fins i tot, s’allotgin al mateix niu. Viatge rere viatge. S’equivocava Gustavo Adolfo Bécquer a l’anunciar al seu amor perdut que les orenetes que «van aprendre els nostres noms» ja no retornarien (potser va derrapar en alguna cosa més, com en aquell final d’amant tòpic i grandiloqüent «como yo te he querido…; desengáñate, ¡así… no te querrán!»). Però més enllà de les rimes, el vol de l’oreneta ens anuncia l’arribada de la primavera i el retorn de la tardor. Viatge d’anada i tornada que observem amb els peus ancorats a la terra i convertim en una mena de calendari: ara l’esclat de la vida, ara el recolliment davant unes nits que no deixen d’allargar-se.  

Poc tenim a veure amb les orenetes. No seguim els dictats de l’aparellament i la criança a la primavera. Tampoc amb l’arribada de la tardor donem ales als fills i ens desentenem dels seus vols. Però les seves bandades sí que dibuixen al cel la possibilitat d’un cert sentit existencial. Així, aquest vol constant, aquesta migració permanent i en grans grups per protegir-se dels depredadors es converteixen en una metàfora simplificada del pensament del futur. Davant l’ànsia d’atrinxerar-nos en l’autoafirmació i la consolidació del poder, s’obre la possibilitat del moviment, de l’intercanvi, d’una altra ètica en les relacions.  

No som immutables. I millor no ser-ho. Ni la fermesa rocosa de caràcter ni les ideologies incommovibles ni les tradicions com normes inqüestionables són garants de la felicitat, especialment per als que en pateixen les imposicions. Creixem i envellim i cada setembre s’inicia un nou curs, una nova possibilitat de transformació. N’hi hauria prou amb aixecar la vista per observar una altra manera d’avançar. 

Viatjo a la meva infància i el setembre arriba sempre acompanyat de l’olor de folre de llibres i llàpissos acabats d’afilar, també d’aquesta barreja d’impaciència i nerviosisme a mesura que s’aproxima la cita escolar. Aturo el trajecte uns lustres més tard i, de nou, l’olor d’aironfix i d’encenalls de fusta, només que aquesta vegada la inquietud es projecta sobre els fills. Avui, ja queden lluny els horaris escolars, els dies de roba d’esport o de bata de plàstica. Unes obligacions menys a retenir, unes quantes arrugues més i una creixent capacitat per rebutjar aquests compromisos que no tenen per què ser-ho. Una cosa molt pròxima a l’alliberament.  

Un nou setembre. Ni el cos és el mateix de l’any anterior ni les idees són calcades. Quant a la seguretat, ja sabem que tot pot esclatar amb un espetec de dits. Però això no impedeix que, mentre les orenetes dormen, també puguem imaginar noves maneres de volar.