L’hora de l’adeu | +Historia

Entrem al mes de setembre i tot, mica en mica, va tornant a la normalitat, que no deixa de ser un eufemisme per admetre que tornarem a ser abduïts per la rutina laboral i escolar. Ara bé, poc es parla dels comiats que implica la represa de la quotidianitat. No deixa de ser curiós que dediquem més temps a parlar del “retorn a la normalitat” que a dir adeu a moltes de les vivències estiuenques, malgrat que solen ser les que ens deixen un record més profund i bonic al llarg de la vida: els viatges, les anades a la platja, les excursions a la muntanya, les sobretaules nocturnes on nets i avis juguen a cartes, els amors d’estiu... O sigui que abans de celebrar que tot torna a començar, dediquem-nos a assaborir per un instant allò que estem a punt de deixar enrere. Com sempre abans d’escriure sobre un tema, en aquesta ocasió també he buscat articles acadèmics, llibres o documentació que m’ajudessin a glossar breument la història de l’acomiadar-se, però no hi ha hagut sort. Ni tan sols els historiadors francesos, que són molt donats a investigar tot allò que té a veure amb la quotidianitat sembla que hi han prestat massa atenció. Algun lector una mica murri dirà que és lògic, perquè per alguna cosa existeix la frase “acomiadar-se a la francesa”. Com faran la història de l’adeu una gent que marxa sense dir res? Aquesta expressió sembla que es remunta a mitjans del segle XVIII quan, entre l’aristocràcia gala, es considerava de bon to abandonar les festes sense dir res per no cridar l’atenció. S’ha d’admetre que si s’hagués mantingut el costum, que ara trobem groller, ens estalviaríem aquells eterns i absurds diàlegs que es produeixen les nits de festa quan algú vol tornar a casa i els companys de gresca el volen convèncer que no ho faci. Per cert, com és de suposar a França aquesta expressió és una mica diferent, allà existeix “filer à l’anglaise”, mentre que a Anglaterra tant els toca el rebre als gals amb el “take the French leave” com als irlandesos amb l’“Irish goodbye”. Cal admetre que els nostres veïns del nord això dels comiats no ho tenen massa ben resolt. Van despatxar la monarquia a cop de guillotina (i cada vegada que la van restaurar al segle XIX, la van derrocar amb un unes quantes revolucions) i al seu admirat Napoleó el van deixar morir a l’exili. Però els nostres lectors tot això ja ho saben perquè s’ha anat explicant en algun dels articles escrits al llarg d’aquest any i nou mesos que he tingut la sort de poder relacionar l’actualitat amb la història. I com que a casa sempre hem apreciat l’educació i les bones maneres, és hora de dir adeu i deixar que altres gaudeixin del privilegi de ser a la contraportada del diari. Al llarg d’aquest temps diversos lectors m’han preguntat si fer aquests articles portava tanta feina com semblava des de fora i els havia d’admetre que sí. No només per haver d’escriure ininterrompudament de dilluns a divendres una pàgina de diari, sinó per fer front a un doble repte: d’una banda seleccionar temes interessants i atractius i de l’altra convertir-los en un article entretingut i amè que, a més, permetés ajudar a entendre els infinits vincles que existeixen entre el present i el passat. I tot això fer-ho procurant mantenir l’equilibri entre el rigor i la capacitat de síntesi, un exercici de funambulisme tan complicat com fascinant. Estic segur que moltes vegades ho hauria pogut fer millor, però també espero que els lectors hagin après coses que no sabien. No són els únics. Per part meva, aquest any i nou mesos han estat un aprenentatge constant, descobrint històries i personatges apassionants amagats darrera els fets més insospitats. I sempre seguint el ritme del que passava al món. Per això, el 3 de desembre del 2020, vam començar parlant de les primeres vacunes del segle XVIII (i dels antivacunes de llavors, que tenien teories tan absurdes com els d’ara) i des d’aleshores hem parlat de tot. I hauríem pogut parlar de moltes més coses perquè de temes no en falten. Ho seguiré fent, no des de la contraportada, sinó amb un altre format. O sigui que en comptes de d’adeu, diguem-nos a reveure. Disponibles a la web Els més de 450 articles publicats continuaran disponibles a la web d’EL PERIÓDICO. Els lectors hi trobaran des de la història d’objectes quotidians com el ventall o el caixer automàtic fins a la relació entre els grans fets del passat i la política internacional actual per entendre millor coses com la guerra d’Ucraïna o l’escalada de tensions entre Taiwan i Xina.

El més llegit