«Preocupa’t si el teu fill adolescent vol passar més temps amb tu que amb els seus amics»

Doctor en Biologia, professor i investigador de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament a la Universitat de Barcelona i especialista en neuroeducació, David Bueno (Barcelona, 1964) acaba de publicar ‘El cervell de l’adolescent’ (Rosa dels Vents), un amè i revelador assaig científic que fa descobrir com funciona el cap dels xavals per poder acompanyar-los millor. I, sobretot, entendre’ls. L’adolescència és una etapa fonamental que no es pot agafar a la lleugera. ¿Quina és la recomanació principal que fa a mares i pares? Que no s’ho agafin a la lleugera, però tampoc molt a pit. Són uns anys crucials en què construeixen la seva personalitat adulta. Hi ha amenaces, com substàncies tòxiques, addiccions i comportaments de risc físic o mental. Han de ser a prop dels seus fills i filles, però sense tirar-se’ls a sobre. No li insisteixis perquè t’expliqui tota la seva vida perquè la forma que té el cervell de construir la individualitat és, precisament, sent individual. Es tanquen en si mateixos i et fan fora de la seva habitació. Per a ells és una intromissió en la seva intimitat i l’estan construint. Quan passa això, o tenen un comportament inadequat, s’ha de reconduir, però no ens ho hem d’agafar com una cosa personal. És una actitud pròpia de l’adolescència. Ho critiquen tot, ho qüestionen tot i trenquen límits. No és un atac personal contra els pares. S’ha de relativitzar. ¿Com? No en el mateix instant. Quan passa una cosa així és perquè el seu nivell d’estrès està pels núvols. Si nosaltres responem l’únic que fem és agreujar la situació. L’estrès dificulta el raonament. És millor callar i no dir res. Com qui no vol la cosa, després els farem reflexionar sobre aquestes maneres d’actuar. Assegura que una educació massa estricta en la infància provoca més inseguretat i rebel·lia en l’adolescència. I explica això parlant del cervell: de l’amígdala (on es generen les emocions) i l’escorça prefrontal (on es genera la gestió de les emocions i el pensament reflexiu). La infància estableix les bases de la resta de la nostra vida, és quan el cervell és més plàstic. Una educació excessivament liberal en què tot està permès no deixa que el cervell es construeixi i maduri bé. Per això els límits són tan importants. Però sense autoritarisme. No confonguem això amb autoritat, que és una cosa que hem de tenir progenitors i docents. Quan l’autoritat la malentenem per autoritarisme no permet als nens i les nenes reflexionar sobre allò que els diem. Es queden amb la sensació que toca fer-ho perquè sí. L’adolescència és l’etapa en què ho qüestionen tot per trobar el seu lloc en la societat, així que si no hi ha hagut una reflexió prèvia l’oposició és frontal: rebel·lia i pèrdua de confiança. Fem que els nostres fills confiïn en ells mateixos quan nosaltres hi confiem. Aquesta autoconfiança és clau per reconduir la rebel·lia de l’adolescent. La vida social per a ells és vital. Els genera oxitocina al cervell. No ens hem de preocupar, doncs, quan vulguin estar més amb els seus amics que amb nosaltres. El que ens hauria de preocupar és que prefereixin ser amb nosaltres abans que amb els seus amics. Han de deixar enrere la infància per construir la base de la seva societat d’adults, i aquesta la construeixen amb els seus iguals, no amb nosaltres. No som al mateix nivell. El cervell adolescent produeix oxitocina, que és una neurohormona que serveix per a moltes coses. És, per exemple, la que indueix el part i fa que les mares després de patir no rebutgin els seus fills. En els adolescents és l’hormona que fa que se sentin a gust amb els seus companys. Són més feliços estant amb la seva colla en lloc dels seus progenitors. Els adolescents tenen les emocions a flor de pell: tristesa, alegria, ràbia, por... ¿Com convius amb persones que són tan inestables? Gràcies a l’oxitocina, que permet que se sentin a gust. «En l’adolescència les connexions neuronals es refan completament i ells ho externalitzen en la seva vida i en la seva habitació» Descriu la desordenada habitació dels adolescents i la compara amb les seves neurones. Esmentes el caos tingui cert control i no sigui tòxic, és normal. La seva habitació és la seva intimitat i és reflex del seu cervell. En l’adolescència les connexions neuronals es refan completament i ells ho externalitzen en la seva vida i en el seu dormitori. Si ens posem molt durs el que aconseguirem és que s’enfrontin més a nosaltres. Ser excessivament tolerants amb el caos tampoc els beneficiarà. No entris quan ells no hi són per arreglar la seva habitació perquè estàs envaint la seva intimitat. Espera que estigui de bon humor i digues-li que l’ajudes a recollir. Tingues mà esquerra. Afirma que l’essència de l’educació paternofilial és estimular, donar exemple i recolzar. No s’ha de sobreprotegir ni envair, però se’ls ha d’acompanyar emocionalment, que és el que més es descontrola durant l’adolescència. L’amígdala, la zona del cervell que genera les emocions, es torna molt reactiva i reacciona amb més intensitat. L’escorça prefrontal, que és la que permet reflexionar i gestionar les emocions, es recabla tant que perd eficiència de funcionament. Quan ens necessiten hem de ser-hi a prop. Estimular també és fonamental. Els alts i baixos emocionals els poden portar a la desmotivació, la porta cap al fracàs escolar i personal. Estimular és generar ambients on ells troben les seves motivacions i puguin expressar la seva manera de ser. L’adolescència té un final. Però al seu llibre deixa clar que no té edat determinada. És que no n’hi ha. L’adolescència acaba quan el cervell ha madurat prou, sobre els 18 o 20 anys. O 17. ¿17? Segons com sigui l’entorn, sí. Si es facilita la reflexió i el recolzament emocional, a aquesta edat la part dura de l’adolescència ja toca el seu final. L’adolescència acaba quan el seu entorn d’adults els reconeix com a iguals en drets i deures. I aquí fallem els pares. Demana que comprenguem que els adolescents es fiquen al llit més tard i s’aixequen més tard perquè el seu cervell així els ho demanda. El seu ritme biològic intern es retarda un parell d’hores. Si els obliguem a anar al llit abans no poden descansar bé. I el problema també és al matí, quan entren en l’institut a les 8.00, una hora en què el seu cervell encara està en ‘stand by’. Si els exigim molt l’únic que aconseguirem és que s’estressin. ¿Els joves d’ara són més immadurs? No, però hi ha canvis. Hem d’assumir que són adults joves amb menys experiència. La nostra adolescència va ser igual que la seva. No la percebem igual perquè per la mateixa manera que té el cervell de funcionar la reinterpretem en funció del nostre present com a adults. Oblidem les tonteries que tots vam fer en una mesura o una altra. Club d’Educació i Criança

«Preocupa’t si el teu fill adolescent vol passar més temps amb tu que amb els seus amics»

David Bueno, científic especialista en neuroeducació, publica ‘El cervell de l’adolescent’, un assaig en què explica com funciona el cap dels joves per poder entendre’ls i acompanyar-los millor

El més llegit