De Barcelona a Estocolm, l’origen dels bancs centrals | +Història

Altres estius, quan ens banyàvem a la platja de reüll vigilàvem les nostres coses no fos cas que ens ho pispessin. Aquest any, a més, com aquell que no vol la cosa, també hem estat controlant les notícies econòmiques perquè tothom diu que s’acosta una tardor complicada, però com passa amb les grans onades, de lluny no sembla que hagi de ser gran cosa. De moment, però, el canvi d’escenari informatiu ha substituït els epidemiòlegs coronavírics pels economistes i els bancs centrals, que són els encarregats de decidir quant pagarem cada mes d’hipoteca amb la regulació dels tipus d’interès. Aquestes institucions, encara que ara no ho sembli, van néixer per fer-nos la vida més fàcil. A finals de l’edat mitjana amb l’increment del comerç de mercaderies, les ciutats portuàries del Mediterrani necessitaven institucions de referència per donar garanties i solvència a les transaccions. Això explica que el primer banc públic fundat a Europa nasqués el 1401 a Barcelona, que era una de les potències marítimes de l’època. Va ser idea del Consell de Cent i fou batejada amb el nom de Taula de Canvi. El seu bon funcionament va fer que tant la Generalitat com la Corona (la d’Aragó), l’utilitzessin. I també ho van fer una quarta part dels ciutadans de Barcelona, que hi van obrir un compte. És important recordar que aleshores les ciutats gaudien de molta autonomia i algunes eren estats, com ara Venècia, Florència o Gènova. Totes van tenir organitzacions bancàries similars a la barcelonina per donar cobertura financera als rics mercaders que operaven als seus ports. Quan després de la descoberta d’Amèrica, el comerç internacional va bascular cap a l’Atlàntic, el model es va traslladar a les terres del nord. El 1609 Amsterdam va fundar el Wisselbank, que s’encarregava de regular els tipus de canvi de les monedes que circulaven als Països Baixos i així facilitar les operacions d’intercanvi entre homes de negoci de diferents procedències. La idea va ser imitada, una dècada més tard, per la Ciutat Lliure d’Hamburg i el seu banc central va ser operatiu fins que es fusionà amb el Reichsbank alemany a finals del segle XIX. Amb l’arribada de l’època moderna, la vella organització política de l’edat mitjana va evolucionar i les monarquies van anar acumulant més poder a les seves mans. El màxim exponent d’aquesta tendència va ser l’absolutisme borbònic francès però, en realitat, totes les corts europees van intentar fer el mateix i això es va traduir en un major control de les finances públiques. Aquest va ser el cas de Suècia, on el 1656 el rei Carles X Gustau va fundar el Banc d’Estocolm aconsellat per Johan Palmstruch, un mercader d’Amsterdam que a partir d’aquell moment es feu càrrec de la nova institució financera. En aquell temps el coure era el patró monetari de Suècia i es guardava amb unes plaques que pesaven uns quants quilos. Òbviament no era massa pràctic portar-les d’un costat a l’altre per fer negocis i Palmstruch, inspirant-se en el banc de la seva ciutat natal, va oferir la possibilitat de dipositar aquell coure a la caixa forta del Banc d’Estocolm. A canvi, donava un bitllet com a rebut als dipositaris. Allò va ser un èxit immediat i l’entitat va omplir les arques de seguida. Al veure que passava el temps i ningú les tocava, Palmstruch va començar a oferir-les en préstec, sobretot a la Corona, que anava curta de diners. Tot va anar bé fins que el coure es va depreciar i tothom va voler recuperar els dipòsits de cop. El problema és que no hi havia prou plaques per a tothom i per sortir de l’embolic, el neerlandès va imprimir uns nous bitllets desvinculats dels fons de coure però va cometre l’error de fer-ne massa i va provocar una inflació galopant de la que no es va sortir fins que el banc va fer fallida i esclatà una forta crisi a tot el país. Malgrat la mala experiència, el parlament suec va adonar-se que havia d’existir una entitat reguladora i crearen el Banc dels Estats de Suècia per garantir el bon funcionament de l’economia. Ah, i a Palmstruch el van tancar a la presó. El naixement dels supervisors actuals Després de Suècia, altres països van posar en marxa els seus bancs centrals. El 1694 nasqué el Banc d’Anglaterra i el 1716 va ser el torn de França. A Espanya, el 1782 Carles III va auspiciar la fundació del Banco de San Carlos que acabaria convertint-se en el Banco de España. La Reserva Federal dels EUA es va crear el 1913 i el Banc Central Europeu és del 1998. Entendre-hi + amb la història

El més llegit