El cine no morirà | + Història

Aquest cap de setmana Nando Salvà al seu article sobre les novetats cinematogràfiques de la tardor ens explicava les dificultats que tenen les sales d’exhibició per tirar endavant. Les restriccions pandèmiques van ser una pedra més al llast que arrosseguen de fa temps i que gairebé que provoca el seu naufragi definitiu. El cert és que el mal de ve d’abans, amb l’aparició de les plataformes d’internet. L’article de Salvà no podia ser més escaient perquè avui fa 25 anys de la fundació de la més popular: Netflix. Pocs recorden que aquella empresa va començar essent un negoci de lloguer de films i llavors ja se la va considerar una de les responsables del final dels videoclubs. Qualsevol lector que tingui memòria de com era el món dels 1980 i 1990 no necessita gaires explicacions sobre la importància que tenien aquells establiments on hi havia còpies físiques de les pel•lícules. I no parlem de DVD, sinó de videocassets amb formats de noms tan exòtics com 2.000, Beta i VHS. De la mateixa manera que ara els cinemes pateixen la competència de les plataformes, llavors l’amenaça eren els videoclubs. Ara bé, si apareixen nous models de negoci és perquè arriben noves tecnologies que són adoptades de manera massiva per la societat de consum. El videoclub no hauria existit mai si, el 1975, Sony no hagués posat a la venda aparells que gravaven i reproduïen imatges en moviment. Algunes companyies cinematogràfiques de seguida van veure que allò podia ser un perill per al seu negoci i per això Universal i Disney van denunciar la marca japonesa perquè se li prohibís la comercialització d’aquell nou giny. Però van perdre. Mentrestant altres que hi van veure la vessant lucrativa. El primer va ser George Atkinson, que va obrir el primer videoclub dels Estats Units a Los Angeles. A més, va arribar a un acord amb la 20th Century Fox per oferir en lloguer les principals novetats del seu catàleg en format Beta i VHS. A partir d’aquí va passar el que succeeix sempre amb les innovacions. Va baixar el preu tant dels aparells com de la fabricació i enregistrament de cintes, i en conseqüència, cada vegada eren a l’abast de més gent. Així, a part de les típiques cadenes de videoclubs com ara Blockbuster, moltes botigues de barri oferien un servei de lloguer d’unes quantes pel•lícules que la gent solia veure els caps de setmana. El professor de mitjans audiovisuals de la Universitat de Michigan, David Herbert, el 2014 va publicar “Videoland”, un aprofundit treball sobre el fenomen dels videoclubs i la seva incidència en la cultura popular nordamericana de les últimes dècades del segle XX. Al seu llibre constata que amb el lloguer de cintes, la gent va descobrir el plaer de poder escollir el que volien veure sense haver de seguir la cartellera a un preu molt més econòmic que una entrada de cine i, a més, sense moure’s de casa. Segons les dades de Herbert, el 1987 als Estats Units el volum de negoci generat pel lloguer de cintes ja va havia superat el taquillatge de les sales de cinema. Però res dura per sempre i el 1997 Reed Hastings i Marc Randolph van posar en marxa Netflix aprofitant dues noves tecnologies que s’estaven obrint pas: internet i el DVD. Els seus clients escollien els títols que volien llogar a través del web de la companyia i al cap de pocs dies ho rebien a casa. Com que les còpies eren en format DVD ocupaven poc espai i eren més fàcils d’enviar per correu. Després, el client les retornava a un dels punts assignats amb uns sobres prefranquejats que ja havia rebut juntament amb les pel•lícules. I per fer-ho més fàcil, pagant una quota fixa es podien veure tots els títols que volguessis. Així doncs l’única diferència amb ara és que s’ha passat del físic al digital i que el servei és ubic, perquè pots consumir-lo allà on et vingui de gust gràcies al wifi i al 4G. Ara bé, aquest no serà l’últim capítol de la història del consum audiovisual. De la mateixa manera que el cine no va matar el teatre, tampoc l’streaming acabarà amb les grans pantalles. Els cines hauran de lluitar, però sobreviuran El videoclub més antic del món LL’alemany Eckhard Baum té l’honor de ser considerat el primer que va iniciar un servei de lloguer de films, tot i que va sorgir de manera espontània. El 1975 va començar a deixar les seves cintes de Super 8 als amics i, mica en mica, va créixer la demanda fins a convertir-ho en un negoci. És el videoclub més antic del món que encara és obert i el trobareu a Kassel. Entendre-hi + amb la història

El més llegit