Els ‘pecats’ de Sanna Marin (que no són els de Mohamed VI), article de Patrycia Centeno

«Els republicans s’han escandalitzat perquè una dona balla. Ja veuran quan descobreixin que una congressista també ho pot fer». Alexandria Ocasio-Cortez, la més jove i popular congressista demòcrata nord-americana que acabava de prometre el seu càrrec, es marcava uns passos davant la porta del seu nou despatx al Congrés i contestava (ridiculitzava) així els ‘haters’ que havien pretès desacreditar-la com a representant pública pujant a les xarxes un vídeo d’ella ballant amb un grup d’amics en un terrat en la seva etapa universitària. Per molt absurd que fos l’atac (un dels molts que va patir i pateix per cometre el pecat de ser dona, llatina, jove, progre, guapa i practicar un lideratge diferent), allò no la va agafar per sorpresa i va saber com reaccionar: va riure a la seva cara. Al naturalitzar el suposat pecat comès, va neutralitzar la crítica. Sanna Marin s’hauria pogut inspirar en Ocasio-Cortez i haver-li tret ferro a aquest assumpte tan tonto. Però així com una gran part de la ciutadania finlandesa i occidental es va solidaritzar amb la mandatària (dones van començar a pujar vídeos ballant en suport a la primera ministra), Marin va caure a la trampa. Els seus adversaris no tenien res (d’acord, no estava ballant un vals, però ¿com creuen que es balla ara?), però el fet de comparèixer des del primer moment amb el rostre compungit (com si hagués actuat malament) i volent justificar-se (si no ha fet res dolent, per què mira de buscar disculpes) va alimentar el monstre. Així que els seus adversaris es van veure forts per insinuar que si es divertia d’aquesta manera era perquè estava drogada (el lladre es pensa que tothom roba). Davant la gravetat de la insinuació (i no em refereixo a acusar la primera ministra de drogar-se, sinó a suggerir que si una dona ho dona tot a la pista és perquè està sota l’efecte d’alguna substància); la indignació dels que la recolzaven i comprenien va augmentar. Però llavors, ella i/o el seu equip van entrar en pànic al valorar què més podia fer-se públic. I quan Marin finalment es va adonar que segurament es podria filtrar (descontextualitzar i utilitzar amb rèdit polític) més contingut de les seves festes amb amics (com finalment ha passat), van acabar considerant que era preferible que la dirigent se sotmetés a un test antidroga... Amb això no va acontentar ni va tranquil·litzar la majoria dels seus detractors, però ens va deixar a les dones que ballem (algunes, sense necessitat ni tan sols de beure ni una gota d’alcohol) en una difícil posició: la de la sospita o desautorització permanent. Si cal demanar un test antidroga cada vegada que una mandatària balli per alegrar-se o evadir-se, n’exigeixo un altre (junt amb una prova psiquiàtrica) cada vegada que un líder prengui la decisió d’envair un país i provocar una guerra perquè no sap gestionar les seves pors i inseguretats. En el cas de Mohamed VI anant de tort pels carrers de París no és necessari gastar diners, resulta evident. Al vídeo del ball grupal el va seguir al cap de poques hores un altre en què es donava a entendre que Marin estava sent infidel al seu marit amb un amic que s’acostava per besar-li el coll (o per dir-li alguna cosa a l’oïda, perquè en una discoteca és complicat sentir res). Però, a diferència del primer vídeo, que es va fer en una casa privada, aquest altre tenia lloc en una discoteca de Hèlsinki (espai on qualsevol et pot gravar, i més quan ets el primer ministre). Després també va arribar un ‘selfie’ de dues amigues fent-se un petó amb el tors nu que van tapar amb un cartell on es llegia «Finlàndia», molt semblant als que el Govern fa servir en les seves rodes de premsa. La foto, publicada casualment la setmana del 26 d’agost, dia internacional del ‘topless’, en realitat no anava en contra de res que no representi i defensi Marin (molt pròxima al moviment LGTBI i criada per la seva mare i la nòvia d’aquesta); el problema és que la imatge es va capturar a la residència vacacional dels caps de Govern. Així que Marin ha acabat qualificant aquella estampa d’«inapropiada», reconeixent entre llàgrimes que ha sigut una de les pitjors setmanes de la seva vida, suplicant que tinguin en compte la seva feina («a la qual mai he faltat», va aclarir) i recordant que és humana. La primera ministra finlandesa no ha comès cap delicte, ni tan sols una falta moral o ètica. Ara bé, ha pecat de confiada (els teus amics, per molt que t’estimin, no necessàriament han de saber ni ser conscients ni responsables de com un contingut innocent per a ells pot afectar-te com a representant pública si transcendeix i cau en mans d’adversaris polítics) i ha estat molt mal assessorada (la gestió de la crisi ha sigut nefasta). No és necessari que un mandatari deixi de comportar-se com consideri o com sempre ha fet simplement per emmotllar-se a un tipus de lideratge a què se’ns ha acostumat i que moltes vegades resulta tan soporífer com hipòcrita. L’imprescindible és que sigui conscient i conseqüent entre el que predica i la imatge que projecta, fins i tot en la seva esfera privada. Fins i tot la imatge més subversiva suportaria les pitjors envestides, sempre que el protagonista estigui preparat, disposat i acompanyat per defensar-la a capa i espasa. Si és autèntic, ser coherent les 24 hores del dia no resulta esgotador. Més aviat és una cosa alliberadora: esculls qui i com vols ser. Sense disfresses i sense haver de demanar permís. Aquesta és la lluita: ¡a ballar!

El més llegit