Falsificacions: No és Galileu tot el que brilla | + Història

Fins la setmana passada, la universitat de Michigan lluïa amb orgull a la seva biblioteca una carta de Galileu, datada de 1607, amb unes anotacions sobre el les llunes de Júpiter. El document era important perquè era el primer testimoni sobre un descobriment vital que va permetre al científic italià demostrar la validesa de la teoria heliocèntrica. És a dir, que al contrari del que sostenia la versió oficial de la poderosa església catòlica la Terra no era el centre de l’univers, sinó que hi havia objectes que orbiten al voltant d’altres planetes, i tot plegat girava (i gira) circumdant el Sol. La carta havia arribat a la universitat el 1938 gràcies a una donació testamentària d’un ric home de negocis de Detroit que l’havia comprat el 1934. El document tenia tots els certificats en regla i cap experts havia dubtat de la seva autenticitat. Fins ara, que l’historiador Nick Wilding ha descobert que és falsa. Galileu mai va escriure aquella carta. Aquest investigador, professor de la universitat estatal de Geòrgia que és especialista en la història del llibre i del Renaixement, està escrivint una biografia sobre aquell personatge. Durant l’anàlisi de la carta hi havia coses que no li quadraven, sobretot alguns detalls cal•ligràfics. Per això, la universitat de Michigan la va fer analitzar i així es va confirmar l’estafa. El paper amaga unes marques d’aigua posteriors a l’època de Galileu i la tinta tampoc és pròpia del seu temps. Així doncs, qui l’havia “creat”? Wilding, que al llarg de la seva vida ja ha desemmascarat unes quantes falsificacions més, va estirar el fil fins arribar al milanès Tobia Nicotra, autor ara fa cent anys de falsos manuscrits atribuïts als Mèdici, Colom i Mozart, entre d’altres. Des d’Itàlia primer enganyava els pèrits locals perquè certifiquessin l’autenticitat del document i després els venia al millor postor. Ara disposem de mètodes científics avançats que analitzen tots els detalls i eviten que ens facin passar gat per llebre, però entre el segle XIX i el XX, les falsificacions eren molt habituals. Cada vegada hi havia més gent que coneixia i idolatrava els gran noms de la cultura. I també molts nous rics que volien guanyar-se l’aprovació social gastant-se una fortuna en papers vells per donar-los a universitats i biblioteques i poder passar a la posteritat com a grans mecenes. I és clar, hi havia gent hàbil i sense escrúpols que dedicaven el seu talent a la falsificació. Un dels casos més prolífics va ser el del francès Vrain Lucas, que durant la dècada de 1860 es calcula que va produir uns 27.000 documents falsos. Inicialment manipulava estudis genealògics i enganyava famílies adinerades fent-los creure que tenien uns orígens nobles o estaven emparentats amb personatges cèlebres. Mica en mica es va anar animant i va produir una sèrie de manuscrits que presumptament eren transcripcions del segle XVI de textos de figures bíbliques, entre les que fins i tot hi havia Maria Magdalena. El van acabar descobrint quan van voler vendre uns suposats textos de Pascal a l’Acadèmia francesa de la ciències però els acadèmics van veure que la lletra no s’assemblava gens a la d’altres documents del mateix autor que ja tenien a la biblioteca. Un altre dels casos més famosos és el del 'Falsificador Espanyol', que entre les darreries del vuit-cents i els primers anys del nou-cents va “fer” manuscrits medievals. No se sap qui va ser ni des d’on operava però se li va posar aquest nom perquè una de les primeres falsificacions descobertes era un llibre atribuït a l’artista espanyol del segle XV Jorge Inglés. L’'Espanyol' sobretot es dedicava a completar pergamins ja existents dibuixant-hi miniatures a partir d’il•lustracions recollides pel medievalista Paul Lacroix entre 1869 i 1882, però deixant-se emportar per la imaginació. Per exemple, representava dones amb escots massa generosos per l’època. A més feia servir tintes modernes, produïdes industrialment. Amb les ciències aplicades al món de la preservació documental tal i com es fa al segle XXI, seria impossible que triomfés. Tard o d’hora els farsants sempre acaben desemmascarats. Redimit pel règim de Mussolini El cas de Tobia Nicotra és digne d’una pel•lícula. Va ser un falsificador en actiu des dels anys vint. Al principi estava especialitzat en partitures musicals i autògrafs de grans compositors, però després va anar ampliant el repertori. El 1934 va ser condemnat a dos anys de presó però el règim Mussolini li va rebaixar la condemna perquè treballés per la Itàlia feixista. Entendre-hi + amb la història

El més llegit