Rellotges, de la guerra al luxe | + Història

Abans que estrenar-se com a golejador a la Lliga, la flamant estrella polonesa del Barça, Robert Lewandowski, ja ho va fer com a barceloní, quan dijous passat li van robar el rellotge mentre s'havia aturat a signar uns autògrafs sortint de l’entrenament. Va estar de sort i els Mossos d’Esquadra i la Policia Municipal de Sant Joan Despí van recuperar-lo de seguida, tot i que no sabem si des de llavors se l’ha tornat a posar. Els rellotges de polsera són un dels objectes més apreciats pels lladres perquè son valuosos, de bon amagar i fàcils de revendre. No sé si a vostès els passarà, però a mi no deixa de sorprendre'm la quantitat d’homes que inverteixen tants diners en un aparell que ‘només’ serveix per dir quina hora és. Sobretot perquè vivim en una època en què està en desús perquè des de la irrupció del mòbil quasi ningú no en porta. És evident que, en determinats cercles, el rellotge de polsera és més un signe de distinció i estatus que una eina amb finalitats pràctiques. Ara bé, el fenomen dels rellotges de luxe no es pot entendre sense conèixer la història de l’últim segle i mig, tal com demostra la professora Alexis McCrossen al llibre ‘Marking modern times’, publicat el 2013. És cert que la humanitat sempre ha volgut mesurar el pas del temps, però no va ser fins el segle XVIII que ho va aconseguir fer amb precisió. Primer amb finalitats científiques, durant la il·lustració, i a partir del segle XIX, amb la Revolució Industrial, es va convertir en una eina imprescindible per al funcionament de l’economia. Al món rural, la gent seguia el ritme solar, però a ciutat no era suficient. Calia saber l’hora per entrar a la fàbrica o per agafar un tren, i així va ser com aquells primers rellotges portàtils del segle XVIII van ser més petits fins a cabre a la butxaca, lligats amb una cadena al botó de l’armilla. Controlar el temps era la gran obsessió i acabaria donant peu a la famosa frase «time is money». Mentrestant, les dones, que no portaven armilla, van convertir aquell aparell en una joia, que lluïen com una agulla al pit o incrustat en un braçalet. Efectivament, el rellotge de polsera era un complement femení i als homes ni s'els passava pel cap que en podien portar un. I doncs, ¿què va passar? Les guerres. McCrossen explica que, a la guerra bòer que hi va haver a Sud-àfrica entre el 1899 i el 1902, alguns soldats van començar a lligar-se el rellotge de butxaca al canell amb un cordill per consultar-lo sense deixar l’arma. Aqueslla iniciativa espontània es va consolidar durant la Primera Guerra Mundial. El conflicte que esclatè el 1914 i està considerat l’entrada a la modernitat del segle XX també va suposar la consolidació dels rellotges de polsera. En aquella guerra, que va adoptar el funcionament industrial al món bèl·lic, s’anava a toc de pito i se seguia un horari estricte per complir les ordres de les accions coordinades. Així doncs, aquell estri, en altres temps femení, es va revelar com una eina magnífica per a saber quina hora era en cada moment mentre es disparava des de les trinxeres. I quan el 1918 el món va deixar de matar-se (momentàniament), els fabricants de rellotges van convertir l’experiència bèl·lica en un argument de venda. Si un home volia ser tan viril com un soldat havia de portar un d’aquests petits ginys lligats al canell. Després, durant la dècada dels 20, la tendència es va refermar quan els ‘sportsmen’, que pilotaven avions i conduïen automòbils, també en feien servir. Els anava bé poder consultar quina hora era sense deixar anar el volant (ara imagina't conduir i buscar el rellotge de butxaca). A partir d'aleshores les grans marques de rellotgeria van llençar-se a dissenyar models masculins i els homes els van poder portar amb orgull sense veure perillar la seva virilitat (¡ai que en són de fondes les arrels de les masculinitats fràgils!). Fins i tot va convertir-se en un regal habitual d’una generació a una altra, com aquell que passa el testimoni d’una cursa de relleus. Esperem que Lewandowski el pugui conservar i llegar-lo als seus fills d’aquí molts anys. Això sí, després d'haver marcat molts gols amb el Barça. Furor als 80 pels digitals Entre els rellotges de busques i els ‘smartwatch’ d'ara, hi ha els digitals que van fer furor als 80. Van néixer després que la marca Hamilton dissenyés un exemplar futurista per a ‘2001: Una odissea de l’espai’. Allò els serví d’inspiració i el 1972 van vendre el primer model amb pantalla LCD; tot i que els rellotges japonesos van acabar dominant el mercat. Entendre-hi + amb la història

El més llegit