Mor Josep Espar Ticó, activista de la cultura catalana de pedra picada, dúctil i generós, per Xavier Bru de Sala

Poden distingir-se dues categories entre la burgesia catalanista dels bons temps, és a dir, els esperançats. La dels qui tenien molts diners i cotitzaven, i la dels petits empresaris, com Josep Espar Ticó i Ermengol Passola. On no arribava la butxaca, començava l’acció directa: Fets com els del Palau de la Música, ciclostil en marxa, propaganda, cangueli nocturn com si fossin d’esquerres, campanyes montserratines, l’èxit de la defenestració de Galinsoga, mil i mil petites iniciatives en un infatigable forcejament de prova i error. Així es van fundar, moltes d’elles amb la participació d’Espar Ticó, les empreses culturals que van propiciar i encarrilar la recuperació cultural de finals dels 60. Consta, sense contradiccions, que ‘l’Espar’, tal com l’anomenaven, va ser el primer a aixecar-se per cantar el Cant de la senyera que tant va irritar Franco. Tots eren joves enardits, però ser el primer té molt mèrit. No consta, en canvi, que els demés possibles s’arrisquessin de manera tan personal. Els fundadors d’Òmnium, posem per cas. Malgrat el mite de la burgesia catalana, gairebé cap dels cinc era ric o prou ric de naixement per ser considerat fill de burgès. La fortuna, mèrit seu. Com se la gastaven irritava les autoritats, però no tenien més remei que empassar-se la ràbia. Espar era botiguer, botiguer d’articles de luxe (de la seva família era la cèntrica pelleteria La Sibèria) amb esperit de sacrifici. Menys diners per a la causa, més hores i més risc. I al revés, si el coixí de la butxaca té prou gruix, el físic queda més protegit. Com hem comprovat de nou en temps recents, tot té un límit. No són els polítics, és la mesocràcia que xoca amb el tortell dels diumenges. Hi ha qui està disposat, i no per conveniència, a realitzar certs o notables sacrificis per Catalunya. Si s’ha de donar la cara, d’acord, però res més. Una cosa és portar Catalunya a la sang i una altra donar més sang de la que necessiten els hospitals. Catalunya aixeca sempre el cap, sempre fins a cert punt. El tortell és l’assegurança contra els nyanyos. L’Espar que vaig conèixer quan vivia a pocs metres de la seva botiga era un home d’una gran envergadura física, llargarut, expressiu, somrient, optimista, exuberant, braços en molinet i tronc en moviment perpetu sobre unes interminables cames. Topàvem sovint i tot i així mai deixava d’aturar-me per comentar la jugada. Dempeus l’estona necessària. A la Gran Via o al passeig de Gràcia o a la Rambla Catalunya. Que si això, que si allò, que si anem bé però llàstima d’allò altre... Ell ja gran i jo encara jove, ell exaltat en les formes però en el fons dúctil, prudent, adaptatiu. No es privava de comentar el meu últim article, afegint, per descomptat, matisos de collita pròpia avalats per l’experiència i pel sentit pràctic de qui sap tancar caixa sense pèrdues. També em defensava, en públic i per escrit, quan era acusat de revisionista (ai, els paral·lelismes entre el catalanisme i el PSUC), per haver animat els novel·listes a trencar les estretors del cercle i escriure guions de cine o televisió. En el seu currículum figura com un dels fundadors de Convergència. Es va arribar a presentar per senador, tot i que no va ser-ne elegit. Millor per a ell perquè, al contrari de molts, si no tots els que l’envoltaven, Espar Ticó no tenia malícia. Massa sincer, massa candorós i arrabassat, sense rerefons ocults ni segones intencions, per sortir indemne un cop submergit en les aigües parlamentàries o en els sanedrins de partit. Amb ell desapareix potser l’últim d’aquells catalans tan generosos que van donar tant per Catalunya sense esperar ni obtenir res a canvi. La vida d’un activista

Josep Espar Ticó: de pedra picada, dúctil i generós

El més llegit