Cada any, a l’agost, llegeixo una novel·la de Patrick Modiano. Aquest estiu ha tocat ‘Tinta invisible’, el seu últim títol traduït (a Proa, en castellà a Anagrama). Qui conegui la seva obra, pot dir-me que Modiano no és un autor gaire estiuenc, però aquest cop la meva lectura ha coincidit amb els dos dies de pluja i la treva de la calor, i m'ha fet adonar que potser el llegeixo a l'estiu per trobar a les seves pàgines una premonició de la tardor. Del seu clima, del retorn als ritmes de la ciutat. Perquè sovint la prosa de Modiano es tenyeix d’una melancolia particular, la que desprenen els capvespres silenciosos als barris perduts, els jardins abandonats, els diumenges d’agost a la ciutat, la soledat d’un vigilant en un garatge, l’estranyesa d’un abric vell...