Un monstre fet amb sang d’innocents | + Història

Tots recordem on estàvem el 17 d’agost del 2017, quan vam tenir notícia de l’atac a la Rambla de Barcelona. Aquell atemptat, juntament amb el que es va produir l’endemà a Cambrils, va provocar una profunda commoció social i encara és impossible trobar les paraules per acompanyar els ferits i els familiars dels morts perquè, per més temps que passi, hauran de conviure amb el terrible dolor que provoca l’absència dels éssers estimats. Tant de bo mai ningú hagués de patir una tragèdia com aquella, però, desgraciadament, la història no ens permet ser optimistes. La idea de provocar danys i eliminar presumptes enemics fora del context d’una guerra, o sigui de causar terror, ha sigut present al llarg del temps. Per exemple, ja al segle I dC, quan els romans van incorporar Judea al seu imperi, un grup de jueus radicals es va dedicar a assassinar oficials de l’exèrcit invasor. De manera similar van actuar durant l’edat mitjana els musulmans xiïtes, tant contra els sunnites com contra els croats cristians, que pretenien conquerir aquelles terres per expulsar els seguidors d’Al·là. Fins i tot a Londres, al segle XVII, es va estar a punt de fer saltar pels aires el Parlament, aprofitant una sessió plenària on estaven tots els representants i el rei Jaume II. L’objectiu era fer un cop brutal que permetés reinstaurar la fe catòlica a Anglaterra. L’episodi d’aquell atemptat fallit ha passat a la història com la ‘Conspiració de la pólvora’ i encara és recordat avui dia. Ara bé, el que nosaltres entenem per terrorisme va començar a la segona meitat del segle XIX. Amb la industrialització i l’eclosió del capitalisme van aparèixer pensadors que van voler canviar el sistema, com Proudhon, Marx o Bakunin. Els seus seguidors van intentar promocionar les seves idees polítiques a través d’accions propagandístiques com la distribució de pamflets, la convocatòria de mítings i vagues... però no sempre tenien l’èxit desitjat i això generava certa frustració. Va ser l’alemany Karl Heinzen qui, el 1853, va fer la primera defensa pública de l’ús de la violència per aconseguir canvis polítics i socials. Una idea que va començar a quallar a poc a poc. Va ser en aquest context en el qual, el 1881, un grup anarquista va assassinar el tsar Alexandre II. El magnicidi va ser conegut arreu del món i de seguida li van sortir imitadors. Els anarquistes volien subvertir l’ordre establert i atacaven els representants dels opressors, per això els seus objectius eren polítics i militars. Allò els garantia certa recepció positiva entre els col·lectius més radicalitzats, però també provocava una espiral infinita d’acció-reacció d’enfrontament amb els estaments dels estats. A Catalunya, per exemple, es van viure alguns episodis dramàtics. El setembre de 1893, l’anarquista Paulí Pallàs va llançar dues bombes contra la desfilada militar disposada a la Gran Via de Barcelona i organitzada pel general Martínez Campos, que només va resultar ferit lleument. No va tenir tanta sort el guàrdia civil Jaume Tous, que va morir. Pallàs havia realitzat aquella acció com a resposta a la repressió patida pels camperols anarquistes de Jerez de la Frontera, alguns dels quals havien sigut executats. Ell també va tenir el mateix destí i l’espiral de violència va seguir. Per venjar Pallàs, el novembre de 1893 Santiago Salvador va realitzar una acció similar al Gran Teatre del Liceu, i va provocar la mort de 20 persones, entre les quals dues noies de 14 i 16 anys. Aquell terrorista també va ser detingut i sentenciat a mort el 1894, juntament amb altres anarquistes que no tenien res a veure amb els fets. I el terror va seguir: dos anys més tard, el 1896, es va atemptar contra la processó de Corpus Christi, on van perdre la vida 12 persones més. I així podríem anar seguint el rastre de sang i dolor de gent que ara no sabem qui eren, però que van viure amb el mateix sofriment que les víctimes de tants altres atemptats de grups que, sota qualsevol tipus d’ideal, han escollit la violència per obtenir qui sap què, ja que l’únic que acaben aconseguint és la repulsa de la societat que desitja viure en pau i llibertat. Múltiples ideologies Cal recordar que no tot l’anarquisme és violent i remarcar que no ha sigut l’única ideologia que ha utilitzat les armes. Durant el segle XX van proliferar grups de tot tipus: alguns de lligats a minories nacionals oprimides, altres a moviments revolucionaris radicals. I, a partir de 1970, van sorgir els qui van utilitzar la religió com a excusa per als seus actes criminals. Entendre-hi + amb la història

El més llegit