¿Per què els estancs es diuen així? | + Història

Fins ara teníem turisme d’aventura, de fires i congressos, de borratxera... però n’hem d’afegir un altre a la llista: el turisme de tabac. O sigui, el que fa un munt de temps que practiquen els francesos quan, al creuar la frontera, sobretot per la Jonquera, compren caixes i caixes de cigarrets gairebé a la meitat del preu que els costaria al seu país. Tal com explicava aquest diari, per treure una mica més de suc a aquest lucratiu negoci, Hisenda autoritzarà l’obertura de 10 nous estancs a la zona de la Jonquera i els Límits, ja que com més cartrons es venguin més diners ingressarà l’Estat, gràcies als impostos que graven aquest producte. I, precisament per això, el nom dels establiments és tan peculiar. Igual com ja es feia amb altres productes, com la sal, quan el tabac va desembarcar a Europa procedent d’Amèrica, es van aplicar monopolis en els processos d’importació, producció, distribució i venda. Això, en llenguatge de fa un munt de segles, s’anomenava ‘estancar’ i aquesta és la raó per la qual ara tenim un tipus de botigues anomenades estancs. Tanmateix, a l’Edat Moderna, el sistema d’impostos no estava unificat i l’estanc de tabac es va aplicar a diferents ritmes. Va començar a Castella i Lleó, mentre que a la Corona d’Aragó no es va posar en marxa fins a la segona meitat del segle XVII i encara no en tot el regne de la mateixa manera. A Catalunya, per exemple, no es va introduir fins que les Corts del Principat ho van acceptar durant la sessió celebrada entre el 1701 i el 1702. El mecanisme era bastant senzill: les autoritats licitaven la comercialització del tabac i qui aconseguia el negoci el sotsarrendava en parts més petites, repartides per les diferents viles i ciutats. Tot i això, com explica Albert Garcia Espuche, no tot el tabac estava estancat perquè Barcelona havia sigut declarada port franc. O sigui, que allà es podia comprar i vendre lliurement, cosa que interessava molt a les drogueries de la ciutat, que feien societat amb els mercaders. I com que a la gent l’afició pel tabac els va agafar fort, alguns d’aquests establiments que inicialment venien literalment de tot (des de dolços fins a arsènic) van acabar per especialitzar-se en aquell producte. En aquella època, a més de fumar-se cargolat o amb pipa, el tabac també es podia aspirar. És el típic que es veu a les pel·lícules, on els aristòcrates esnifen i després esternuden. Aquest tipus de tabac es deia ‘rapè’, que significa ‘ratllat’ en francès, perquè va ser en terres gal·les on va començar-ne el consum. Llavors el tabac ja movia molts diners i els comerciants barcelonins intentaven treure-li el màxim profit, controlant-ne tot el procés. Es té constància que als voltants de la ciutat, a prop de Sant Martí de Provençals, hi havia cultius de plantes de tabac. També hi havia molts molins especialitzats a moldre’l per fabricar rapè. Segons ha pogut saber Garcia Espuche, els més importants es trobaven a prop del carrer Fusina. Una de les coses més fascinants que han posat al descobert les investigacions i excavacions del jaciment del Born és que, abans de la destrucció borbònica de 1714, les drogueries de la ciutat eren plenes de sofisticats productes de consum. En el cas del tabac això pot apreciar-se especialment. Un barceloní podia comprar-ne més de 50 tipus diferents, en funció de si el volia per cargolar, per a la pipa (es deia tabac de fum) o per aspirar. I també segons la seva procedència, perquè als taulells els oferien de tot arreu. Al port arribava tabac del Brasil, Cuba, Damasc, Anglaterra, Sevilla, Alacant, València... i a més també s’exportava, perquè el tabac de Barcelona tenia fama internacional. Evidentment, llavors ningú sabia el mal que causava i el seu consum era tan popular que fins i tot es fumava a l’església durant els oficis. A més, com que es volia que el negoci funcionés, n’hi havia de diferents qualitats i per tant amb preus assequibles per a totes les butxaques. Vaja, com passa ara amb els francesos que agafen el cotxe per creuar el Pirineu. Un monopoli durador El monopoli del tabac va durar fins a finals del segle XX. A partir del 1887 se’n va ocupar la Companyia Arrendatària de Tabacs, que va funcionar fins al 1945. Llavors, la dictadura franquista la va substituir per la societat mercantil Tabaquera S.A. que, en compliment de la normativa europea, va ser privatitzada el 1999. Ara és part d’un grup britànic. Entendre-hi + amb la història

El més llegit