L’home deambula a la nit de Sant Petersburg. Una nit blanca, és el solstici d’estiu. Li pesa la soledat i omple el buit recorrent la ciutat. Un somiador. En un d’aquests passejos es troba una dona. Les trobades es repeteixen durant quatre nits. Parèntesi de somni que li fa tocar la felicitat amb la punta dels dits. Però l’encanteri es trenca. «¡Déu meu! ¡Només un moment de benaventurança! Però, ¿potser això és poc per a tota una vida humana?», exclama el personatge de Dostoievski. Última frase de ‘Les nits blanques’, una novel·la de joventut i un argument etern: l’amor no correspost. ¿Quantes obres s’hauran compost sota la lluminosa excitació de l’enamorament o el negre lament de la pèrdua?