Ara que, més o menys, ja hem deixat enrere la pandèmia, que serà un aperitiu de les desgràcies microscòpiques que venen, i mentre esperem l’adveniment de les desgràcies macroscòpiques, és a dir, del Judici Final, ens dediquem a «ballar fins que tot això s’acabi». És una pintada que he vist recentment sota un pont i que resumeix l’esperit dels temps. Sembla que no ens queda cap altre remei que esforçar-nos per foragitar els fantasmes de totes les crisis que ens amenacen i ens tenallen. I aprofitar els pocs minuts que queden perquè el món es converteixi en el forn definitiu que s’entreveu en l’horitzó. És a dir, exorcisme o neguit. Els concerts d’estiu compleixen aquestes dues condicions, amb el benentès que parlo, per descomptat, dels multitudinaris, dels que acumulen suor i adrenalina, dels que surts trasbalsat pel ritme i desassossegat per tanta ballaruga. No estic segur que els assistents a aquesta mena d’actes participin, tots ells, de la proposta que vaig veure sota el pont, ni que, per descomptat, pensin que s’han d’esforçar al màxim fins que tot esclati. És molt probable que només vulguin ballar fins a dir prou, i més enllà, però també és cert que, a les ganes de tornar a sortir sense restriccions ni mascaretes, s’hi ajunta la vaga referència (difusa, però tangible) de la incertesa còsmica.