La subhasta dels festivals: amb Benicàssim va començar tot

Fa 27 anys, la pregunta era: ¿per què un Reading Festival o un Glastonbury no poden funcionar a la vora del Mediterrani, amb un clima benigne i aprofitant l’evident impuls turístic? I els primers a donar resposta i crear una marca que pogués sostenir-se van ser els impulsors del Festival Internacional de Benicàssim (FIB), mostra que, ara ho podem veure, va ser l’embrió de la rampant ‘festivalitis’ que avui coneixem. Una efervescència que sol discutir-se: ¿una bombolla que es pot punxar en qualsevol moment? «Ja fa 14 anys que parlem d’aquesta bombolla, i no té sentit. És un context i un ecosistema que està sa, tot i que la competitivitat sigui dura i cruel», defensa Joan Vich Montaner, el principal corredor de fons del FIB, que es va estrenar en la seva primera edició, el 1995, com a cambrer i que, havent-se mogut després a funcions de premsa i contractació, va acabar sent el seu codirector el 2019, abans de l’aturada pandèmica i la compra del festival per part de The Music Republic (empresa a càrrec d’esdeveniments com Arenal Sound, a Borriana, o el sevillà Interestelar). La tirada ‘indie’ Vich Muntaner, mallorquí de 1972, ha publicat un llibre, ‘Aquí vivía yo (una crónica emocional de mis 25 años en el FIB)’ (Ed. Libros del K.O.), trufat d’històries entre bambolines d’aquesta mostra creada per «uns bojos romàntics» que, vista amb la distància, va resultar ser «una escola» del ram. «El Primavera Sound va començar amb una carpa electrònica en el FIB, i Alfonso Santiago, del BBK, ha reconegut que va venir a Benicàssim i va decidir fer una cosa semblant a Bilbao», explica. Però no s’ha d’oblidar que el FIB va néixer amb molts núvols en l’horitzó, molt lligat a un ‘indie’ britànic d’abast limitat (The Jesus and Mary Chain, The Charlatans, Ride) i amb gegants que creixien a la vora: el Doctor Music Festival va emergir només un any després, amb astres com David Bowie. Ara que tant es parla de la barreja d’estils en els festivals, i de la dissolució de les categories d’alternatiu i ‘mainstream’, el FIB ja va moure peces en aquesta línia quan, el 2004, va fitxar Pet Shop Boys i llegendes com Kraftwerk, Brian Wilson i Lou Reed. Un destacat cartell que «no va ser ben rebut», recorda Vich Montaner, perquè «el públic volia veure els artistes del moment i no tenia consciència que aquests artistes eren tòtems». Però el rumb estava marcat: el festival no podia dependre de portar cada any The Chemical Brothers, Blur o Suede, i el 2008 va presentar Leonard Cohen, i el 2011, una molt discutida Julieta Venegas. Exclusivitat a l’alça El llibre al·ludeix a la primera ‘guerra de festivals’ (2004-2008), amb baixes aparatoses com el ‘Summercase’. Un terme que l’autor veu més periodístic que real i que situa en la lògica del mercat: parlem d’un període breu, l’estiu, «en què molts festivals pugnen per un artista per al mateix cap de setmana». Els caps de cartell es configuren com a resultat d’«una subhasta», i entren en joc les exclusivitats. «Si a un artista li dius que no podrà tocar en aquest territori durant 6 mesos, o fins i tot 12, caldrà pagar-li per això». A aquesta pràctica s’han abonat més a Espanya que en altres països. «A França, les exclusivitats solen ser de 150 o 200 quilòmetres, sense cobrir tot el país sencer». Malgrat tot, Vich Montaner no parla de guerres, sinó de «competència molt forta», rivalitat que «el 2023 serà encara més gran», pronostica, en resposta als que, arran de la crisi de la covid-19, auguraven un correctiu dràstic a les grans convocatòries. «Només a Andalusia ja hi ha dos nous macrofestivals aquest any, Big Festival i Cala Mijas, i tindrem el Primavera a Barcelona i Madrid, i el Mad Cool, i un Mallorca Live que aquest any ha crescut... Si fins fa ben poc eren 4, el Primavera, el Sónar, el FIB i el BBK; ara seran 8 o 10». Tot això configura «un model de país», valent-se de la posició d’Espanya com a destí vacacional i de l’entrada en escena de les ajudes públiques, «que venen més dels departaments de Turisme que de Cultura». Una experiència incòmoda Els caixets es disparen: fins a un milió d’euros, o més, per a les bandes punteres d’aquest estiu. Cada mostra sabrà com quadra els números, i com gestionar ocasionals crisis de reputació, com les que de vegades es veuen en les xarxes per part d’assistents que s’han sentit maltractats. «Si un festival és poc detallista amb el públic, aquest pot decidir no tornar-hi», raona, partint de la base que un festival, per regla general, «sol ser una experiència incòmoda». I per això la clientela se situa per sota dels 40, «o dels 35». Tornant a la hipotètica bombolla, l’exdirector del FIB no descarta que «pugui arribar a petar algun festival concret», però veu «difícil que es trenqui l’ecosistema». En realitat, Joan Vich Montaner s’ho mira ara tot amb menys implicació personal, ja que, després d’aquests 25 anys de servei al FIB, avui exerceix de mànager d’artistes (The Parrots, Melenas, Ghouljaboy). Tot i que, preguntat pel present de la modernitzada mostra de Benicàssim, que aquest estiu ha atret multituds amb un cartell d’accent autòcton, respon amb cortesia. «Espero que els vagi molt bé. El FIB representa 25 anys de la meva vida i és com el meu equip de futbol».

El més llegit