La trampa de les urbanitzacions

Arran de l’incendi al Pont de Vilomara i Rocafort que va afectar River Park, la nostra companya Elisenda Colell ha investigat quantes urbanitzacions de característiques similars hi ha a Catalunya. Fa un parell de dies ho explicava en aquest mateix diari i les xifres espanten: hi ha 730 urbanitzacions autoconstruïdes sense regularitzar. Són agrupacions de cases que no reuneixen els mínims serveis bàsics, com clavegueram o aigua corrent i que, a més, per la seva situació irregular, poden no estar escripturades ni tenir assegurança de la llar. Tot i que ara cada vegada més gent decideix viure-hi tot l’any, la majoria d’aquestes urbanitzacions van sorgir com llocs per tenir una segona residència, un espai on les famílies s’escapaven del bullici de la ciutat per respirar aire net. Aquest fenomen va començar a proliferar a partir de la dècada de 1960, tot i que en realitat els seus orígens es troben en la postguerra. Al llarg del franquisme, hi va haver un desplaçament massiu de les zones rurals cap a les grans ciutats, on la gent arribava amb l’esperança de trobar una feina més ben pagada i no tan dura com la del camp. El problema era que el parc de vivendes existent no podia absorbir tal demanda i això va derivar en situacions molt complicades, com la proliferació del barraquisme. Quan va ser evident que era necessari fer alguna cosa, el 1959 la dictadura va posar en marxa un Pla de Vivenda. Els dirigents franquistes repetien com un mantra que Espanya seria un país de propietaris i no de proletaris. El problema era que la gent guanyava pocs diners i, per tant, els pisos que es podien permetre eren petits i de mala qualitat. El somni de les famílies dels seixanta era poder comprar un pis. Això i el Seat 600 eren el cim de l’èxit de moltes persones de procedència modesta i es van trencar l’esquena per aconseguir-ho. Curiosament, als Estats Units es va viure una situació similar. Després de la Segona Guerra Mundial, entre la desmobilització dels combatents i l’arribada de grans fluxos migratoris, es va fer evident que no hi havia pisos per tothom. Per solucionar-ho, es va posar en marxa un sistema de col·laboració entre els promotors privats i l’administració pública. A través de la Federal Housing Administration es van començar a construir infraestructures als afores de les ciutats, on s’anaven edificant urbanitzacions de cases unifamiliars. És el que en anglès es diu ‘suburbs’, un terme que no té la càrrega negativa que té ‘suburbi’ en català. Allò va canviar l’organització territorial dels EUA. S’ha de tenir en compte que, abans de 1945, només el 13% de la població vivia en aquestes àrees residencials i ara ja ho fa més del 50%. El sistema suburbial no sorgia del no-res. S’inspirava, en part, en les anomenades ciutats jardí que, a finals del segle XIX, s’havien començat a construir al Regne Unit. La idea era crear espais formats per cases unifamiliars envoltades de zones verdes, una manera de viure idíl·lica, lluny del bullici urbà i el fum de les fàbriques de la revolució industrial, que havien convertit en irrespirable l’aire de les grans urbs. A Catalunya es van intentar portar a terme alguns projectes de ciutats jardí durant els anys trenta, sobretot en zones turístiques de la costa, però la Guerra Civil i la postguerra ho van frenar. La idea es va reprendre quan els que més havien progressat i ja havien pagat el piset i el 600 s’animaven a tenir el seu propi lloc de vacances. La segona residència era de vegades un petit apartament, però també podia ser una caseta en àrees envoltades de natura. És una tendència que, malgrat els alts i baixos de les crisis econòmiques, no ha tingut fre i a gairebé qualsevol racó del país hi ha alguna urbanització, perquè qui més qui menys ha vist sèries i pel·lícules americanes i ha somiat viure tranquil·lament tallant la gespa del jardí de casa seva, sense haver d’aguantar els veïns del pis de dalt. El problema és que en aquest món ideal no apareixen els problemes associats a les urbanitzacions, com els descrits per Elisenda Colell. El vehicle còmplice El model urbanístic basat en cases unifamiliars i zones residencials ha necessitat un còmplice indispensable per convertir-se en una opció real: el cotxe. És impossible viure als afores d’una ciutat sense vehicle privat perquè el transport públic interurbà és raquític i no permet assegurar desplaçaments habituals, com anar a la feina o a l’escola. Entendre-hi + amb la història

El més llegit