No és que aparegués repentinat, però diversos analistes anglesos destaquen en les cròniques sobre la dimissió de Boris Johnson que el primer ministre va presentar una imatge més cuidada que la que ofereix de costum. Com si per primera vegada l’home s’hagués mirat al mirall i descobert que aquest sempitern descarat desordre que acompanya el seu aspecte no l’ajudaria a sortir airós en aquesta situació: «¡Oh, Déu meu, i jo amb aquests cabells!» Però no era només la seva cabellera rossa que s’havia domat en certa manera per a finalment ser decapitat, la corbata era al seu lloc, l’americana cordada i la camisa no sortia per fora dels pantalons. Des de la seva etapa com a alcalde de Londres, la mata de cabell de Boris Johnson ha sigut un tema d’Estat i s’han buscat múltiples teories estètiques per intentar comprendre per què un conservador es permetia un nivell com aquest de deixadesa pública. Tot el que embolica, adorna i vesteix el cap (sigui un vel, una corona o un pentinat) l’associem al pensament i, en conseqüència, a la ideologia. Per això semblava estranya tanta rebel·lia al cabell d’un ‘tory’.