Decidir avortar no és com decidir si vols un cafè o un tallat

Quan un país no avança per assegurar els drets humans de totes les persones i, fins i tot, retrocedeix traient drets als qui més els necessiten significa que tots hem d’activar el nostre estat d’alarma. Una vegada, una persona coneguda em va dir que els drets humans només eren un paper. ¿Un paper? Sí, és clar. I la meva hipoteca també és un paper. I un contracte laboral també és un paper. Els pactes relacionals també es poden posar en un paper. La factura d’una compra també és «només» un paper... Però darrere d’aquests papers hi ha pactes rellevants. Els drets humans són clau per poder vetllar i lluitar pels mínims que tota persona mereix i que, ara mateix, evidentment, no tota persona disfruta. I de vegades quan pensem en països on els drets humans no es compleixen tenim tendència a pensar en països del sud global però, oh sorpresa, resulta que els Estats Units (el país de les oportunitats) no garanteixen els drets humans a totes les persones. Això no és un secret, ja sabem que és un país on hi ha molt racisme, classisme, LGBT-fòbia i tantes altres discriminacions. Com tots. Però els Estats Units s’ha venut com la terra on pots aconseguir el que et proposis, i no és cert. I ara s’ha sumat un element més a la llista de les coses que no pots aconseguir en aquell país. Avortar. I hi ha qui es pensa que avortar no hauria de ser un dret. El Tribunal Suprem nord-americà pensa que avortar no ha de ser un dret. I ho ha de ser. Prendre una decisió d’aquesta mena ha de ser una possibilitat perquè si no existeix, l’alternativa és terrorífica. Tenir el dret a avortar forma part dels drets sexuals, forma part de la salut sexual. I qui fa campanya antiavortista deu pensar que qui pren la decisió d’avortar ho fa amb la mateixa facilitat i quotidianitat com qui escull si vol un cafè o un tallat. Per a algunes persones la decisió és una cosa que li pesa molt i se’l menja la culpabilitat (culpa que hem après d’una societat patriarcal vinculada amb les religions masclistes), per a d’altres és l’única decisió possible (independentment de si senten culpa o no). I el que és més important: ningú té dret a decidir sobre el cos d’una altra persona. Tenir relacions sexuals compartides, si ets fèrtil i hi ha compatibilitat reproductiva, implica que hi hagi risc de quedar-se embarassada (i, també, de contraure infeccions de transmissió sexual). Fins i tot amb mesures anticonceptives hi pot haver risc, perquè poden fallar. Res no funciona a la perfecció. Fins i tot una persona antiavortista pot quedar-se embarassada en un moment en què li sigui impossible seguir amb l’embaràs i, llavors, ¿què farà? ¿Seguir endavant amb tot el que una maternitat no desitjada en un moment no desitjat implica? Que el dret a l’avortament estigui garantit no significa que de sobte tothom es dediqui a interrompre embarassos perquè sí. Vol dir que hem fet un pas més cap a garantir aquest dret humà. I evidentment el que necessitem és una millor educació sexual per evitar alguns embarassos no desitjats que no haguessin arribat si la sexualitat no fos un tabú tan gran i hi hagués una bona educació sobre aquest tema. Necessitem una bona educació sexual per tenir clar a què ve de gust jugar i a què no, per poder dir què ens agrada i què no, per poder tenir autoestima i assertivitat sexual, per conèixer i no traspassar els límits que envaeixen l’altra persona, per ampliar el ventall de possibilitats del joc sexual i fugir del coitcentrisme masclista, per incorporar la diversitat en la nostra mirada i en la nostra vida, etcètera. Però, malgrat que hi hagi una molt bona educació sexual, el risc que es produeixi un embaràs no desitjat continuarà existint perquè els preservatius no són mètodes infal·libles, perquè una persona pot oblidar-se de prendre les pastilles anticonceptives, perquè hi pot haver algun incident que comporti risc d’embaràs i aquest incident no s’ha de pagar amb el naixement d’una criatura no desitjada. És curiós que tot allò que té relació amb les dones i/o amb la capacitat reproductiva sempre estigui en el punt de mira. És curiós que sempre hàgim d’estar a l’aguait per vigilar que els nostres drets no retrocedeixin o es vulnerin... Ai no, espera... No és curiós, és el cisheteropatriarcat. Com va dir Simone de Beauvoir: «No oblideu mai que hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones –i jo afegeixo, i de les minories oprimides– tornin a ser qüestionats. Aquests drets mai es donen per adquirits, us heu de mantenir vigilants tota la vostra vida».

El més llegit